Deia Jordi Cuixart, en un article publicat la setmana passada, que al judici no hi anirien a defensar-se de res, sinó a acusar l'estat per la seva maniobra antidemocràtica. També altres presos han anat expressant-se en el mateix sentit les darreres setmanes. A mesura que s'acosta el judici es va delineant el significat polític que tindrà el procés.

Els aparells de l'estat l'han planificat com una venjança el que han viscut com un desafiament intolerable. Per això no han dubtat a coordinar-se al voltant d'una tipificació penal clarament abusiva i d'una instrucció que ha vulnerat tota mena de garanties processals. I no és cosa de Llarena o de Lamela, a hores d'ara tota la cúpula del poder judicial espanyol (el TS, el TC, el CGPJ) s'hi ha anat arrenglerant. En aquesta lògica, la derrota patida a Alemanya i Bèlgica, lluny de forçar a un cert replantejament d'aquesta croada, els ha empès a tancar-se sobre ells mateixos i reforçar les seves posicions.

Més enllà de la denúncia de l'absoluta perversió jurídica i processal, cal posar èmfasi en el significat polític que té aquest procés com a única resposta d'estat a les demandes d'autodeterminació formulades des de Catalunya. Les institucions espanyoles, des de 2010, han sigut incapaces de mostrar cap receptivitat ni obrir cap mena de diàleg amb els successius governs i majories parlamentàries catalanes. Ni pel que fa al referèndum ni tan sols pel que fa a la millora de l'autogovern. El resultat ha estat una previsible escalada del conflicte polític, i ara recorren a la resposta autoritària, policial i judicial, convenientment blindada mediàticament. Abans de dialogar per trobar una solució democràtica a les demandes catalanes, han preferit vulnerar tota mena de drets i garanties.

Aquesta resposta és rebutjada per una àmplia majoria de la societat catalana. Més, fins i tot, del que l'aritmètica parlamentària suggereix. Segons totes les dades que hem anat coneixent, una part molt important dels votants dels partits que avalen la repressió (especialment del PSC, però també de Ciutadans) no comparteixen aquesta radicalització autoritària. L'independentisme ha de ser conscient d'això i aprofitar el judici com una palanca per capgirar, i no reforçar, la dinàmica de polarització interna en aquesta societat.

En l'espai compartit de tots els ciutadans i ciutadanes, i agents polítics i socials, que rebutgen la resposta repressiva hi ha també l'única passera (estreta) cap a una solució democràtica. El front ampli, antirrepressiu, és també potencialment la palanca per construir un gran consens de país al voltant de la idea que la qüestió política s'ha de resoldre políticament, amb diàleg i democràcia. En l'esperit del pacte nacional pel referèndum. I en això sí que hi ha, a Catalunya, una majoria social i política indiscutible. La resposta social i política al judici hauria de ser, doncs, unitària, integradora i molt contundent. Perquè aquesta resposta repressiva és inacceptable.

Malauradament, aquest sentit comú està ben lluny del centre de gravetat de la societat espanyola, que sembla haver tancat files amb la repressió. Però si els nous lideratges polítics tenen l'habilitat de fer-la operativa, acabarà per fer indefugible la solució democràtica. Caldrà perseverar, això sí.