Ha passat un any més de l’execució del Lluís Companys després d’una farsa de judici, un magnicidi d’escala europea que encara taca l’historial de l’Estat espanyol. Els succedanis de reparació que fins ara s’han intentat no són més que rentades de cara sense efectes reals que ressalten el maquillatge grotesc de la Transició vers una democràcia amb els fonaments corcats pel llegat dels vencedors del cop d’Estat del 36.

Avui Companys és reivindicat per gairebé totes les forces democràtiques del país, Coma exemple d’un ciutadà que s’implica en política i defensa les seves conviccions fins al punt d’oferir la seva pròpia vida en la lluita contra el feixisme, un monstre de moltes cares que encara belluga, amb representació parlamentària a Catalunya i amb un avenç preocupant arreu del continent.

Companys pertanyia al mateix partit que Aragonès. Com l’Esquerra actual, les esquerres d’aleshores també havien apostat per negociar l’encaix de Catalunya amb l’Estat espanyol. Ho van intentar amb insistència, i sempre van acabar escaldades. Es van involucrar directament en la governabilitat d’Espanya amb l’esperança de veure un canvi real en la matriu castellana i centralista d’un estat que –aleshores i avui– és reaci a la diversitat cultural, lingüística i política. 

Francesc Macià va creure que després de la fugida del Borbó de torn naixeria una Espanya fraternal, disposada a acollir una república catalana com a part integrant d’una federació de pobles ibèrics. Les il·lusions van durar unes poques hores i com a mal menor Madrid va acceptar la recuperació de la Generalitat medieval.

La redacció de l’Estatut republicà va tornar a alimentar fantasies de convivència entre iguals dins d’Espanya. Tot i l’aprovació massiva per part del poble català, la norma va ser massacrada i reduïda a una caricatura del text inicial. Companys, tanmateix, va continuar apostant a la transformació d’Espanya i fins i tot va ser-ne ministre durant un període breu. Les esperances es van esvair amb el retorn de les dretes al poder, i tot va acabar amb els Fets d’Octubre, quan Companys insistia en el somni de Macià d’una federació de nacions ibèriques que només existia a la seva imaginació.

Si el govern de la república espanyola va dissoldre l’autonomia català i empresonar el seu govern, els feixistes van optar directament per l’eliminació física de la dissidència. Els intents d’encaixar Catalunya impulsats per les esquerres, representats en Companys, van acabar assassinades com el president. 

Fast-foward al present. Els fets d’octubre del 17 ens mostren unes forces polítiques catalanes intentant fins a l’últim segon una negociació amb Espanya per definir l’encaix polític de Catalunya. La resposta és repressió, persecució, exili i presó. 

Com Companys, avui Esquerra torna a intentar una negociació amb Espanya. De moment, ha aconseguit una fita no gens menyspreable: que l’Estat deixi de negar l’existència d’un conflicte polític i accepti Catalunya com a subjecte amb qui negociar. Això és tot per ara. L’Estat no mostra cap predisposició a avançar en una solució pactada, i les orelles del llop feixista tornen a endevinar-se a l’horitzó, també a Espanya.

Com acabarà aquest nou intent és una incògnita, tot i que els antecedents històrics no conviden a l’optimisme. Tanmateix, de moment és l’única alternativa sobre la taula. Més enllà d’apel·lacions genèriques a una unilateralitat que només es va practicar l’1-O i es va desar al calaix el 3-O, el camí de posar l’Estat davant el mirall i ressaltar les contradiccions i mancances democràtiques del règim de 78 almenys permet refer consensos i preparar-nos per a un nou embat democràtic. O ho hauria de permetre.