Aquest dissabte va ser el dia d’Europa, i les autoritats van organitzar actes i convits per a celebrar-ho. No hi van faltar les proclames europeistes i la voluntat de col·laborar en la construcció europea i els seus reptes. Però el que no van dir és com fer-ho.
El fet que avui el PSC (Partit dels Sotmesos a Castella), governi arreu no ajuda. El seu europeisme és folklòric, basat en la proclama buida o en la defensa d’absurditats com ara que hem de ser europeus perquè gràcies a això tenim carregador únic quan viatgem pel continent.
No pot ser d’altra manera, ja que el seu projecte espanyolista de fet és incompatible amb l’europeisme que proclamen. Com hem explicat en altres ocasions, Catalunya ha de triar en quin projecte vol abocar les energies: a l’espanyol com una regió-autonomia o a l’europeu com un estat membre. Els espanyolistes trien ser una extremitat de Madrid, els catalanistes i europeistes sincers triem la segona: la Catalunya Estat Membre de la Unió Europea. En un món globalitzat, la Unió Europea ha de ser la casa comuna de tots els europeus, una palanca per a influir en el desenvolupament democràtic del món i una protecció davant les seves turbulències, i els catalans, antiga nació europea, hi hem de ser directament i sense filtres.
Així, l’objectiu polític de tot europeista català ha de ser la màxima participació i intervenció catalana en el projecte europeu i la seva presa de decisions i això només es pot assolir amb la independència ja que l’organització europea (que no canviarà) no permet altra cosa. Al cap i a la fi que Catalunya, una nació amb llengua i història mil·lenària i 8 milions d’habitants al seu territori, no sigui independent és una anomalia en l’àmbit europeu.
Avui, en canvi, la situació d’irrellevància pràctica és evident. Al govern dels sotmesos catalans els permeten fer-se fotos amb grans figures europees com a premi per la seva docilitat i absoluta manca d’iniciativa pròpia però la realitat és que Catalunya avui no té pes real a Europa i com autonomia no té un seient al Consell Europeu (on es prenen les decisions), no té comissari i està infrarepresentada al Parlament Europeu (per població hauria de tenir uns 19 escons, el triple d’ara).
Madrid té les seves prioritats a Europa, que no són les catalanes com s’ha demostrat amb el suport espanyol a la centralització dels fons europeus. I fins i tot quan, teòricament, el govern espanyol està a favor d’una demanda catalana com ara la oficialitat de la nostra llengua, demostra amb el seu fracàs la inutilitat per als catalans de formar part d’Espanya. Ni això han estat capaços d’aconseguir.
I doncs? Quin camí seguir envers Europa? D’entrada reivindicar amb veu molt més forta que només un Estat Català permetrà una participació real i amb veu pròpia dels catalans al projecte europeu. Els catalans no volem testimonialisme sinó tenir un seient a taula amb la resta de pobles europeus per a construir una Europa federal. Però també una idea catalana de com ha de ser la Unió Europea, no n’hi ha prou amb repicar el mainstream de Brussel·les i no s’entén el silenci envers l’exclusió de Junts i 430.000 catalans del Parlament Europeu.
D’altra banda, cal incrementar les contradiccions de la situació actual. En primer lloc tornant a promoure una circumscripció catalana a les eleccions europees on s’hi elegeixin almenys una dotzena d’eurodiputats i que doni molt més gruix i representativitat a Catalunya, així com eliminant definitivament la lamentable condició de jurar la constitució espanyola per a ser al Parlament Europeu. En segon lloc condicionant el govern espanyol i provocant vots a Madrid que obliguin a la defensa a escala europea dels interessos de pagesos, pescadors, consumidors o empresaris catalans. I finalment, amb un marcatge molt més gran del que fan realment els nostres eurodiputats en defensa dels catalans.
Per últim, hi ha la qüestió dels partits. No comentaré el que fan o deixen de fer els altres, però fa temps que crec que Junts per Catalunya s’ha de moure en la centralitat política europea. Per convicció, per influir en la construcció d’una Europa Federal que ens sigui més favorable i per a ser el màxim d’útil a l’independentisme i l’europeisme català. Situar-se als extrems com fan d’altres o cercar la puresa ideològica quan la veu dels catalans ja està infrarepresentada i vetada seria autolesiu. També hem d’entendre que en els temps turbulents que vivim, si no hi som, si no ens defensem i expliquem nosaltres mateixos ningú altre ho farà.
Els propers anys hi pot haver canvis a Europa i els catalans hem de ser-hi, ho diu la necessitat de fer-ne una refundació federal, però també els resultats a Escòcia i Gal·les que indiquen que el debat de l’autodeterminació és de tornada. Per tradició històrica tenim una vocació europea i europeista pròpia i tenim dret a participar de la Unió Europea en peu d’igualtat amb la resta de pobles sense passar pel filtre espanyol. El lloc de Catalunya és a Europa, i tot europeista català sincer és en realitat independentista, perquè no és una qüestió de fotos a canvi de silencis, sinó de presència, influència i poder real per a defensar els catalans i fer una Europa millor, més democràtica i amb més pes al món.