M’agrada que el meu país tingui un president que proclama “O ara o mai, i el mai no ens el podem permetre”. I m’agrada que el Parlament dibuixi una majoria nacional que fa anys, molts anys, que reivindico com a únic front possible per convertir els nostres anhels polítics en realitat. Fins i tot m’agrada que a les files socialistes algú expliciti que ja n’hi ha prou de PSOE i de girar l’esquena al país.

Però sobretot m’agrada que interioritzem que ara és l’hora de les grans decisions. L’hora de no admetre tuteles d’aquells que no han estat capaços de bastir un estat modern, d’aquells que precisament es llepen les ferides i es refugien en una forma de fer i en uns tics predemocràtics que només fan que consolidar una majoria social atenta, desperta i amb la determinació necessària per assumir les decisions valentes que ha de prendre el nostre Govern i que compten, com s’ha vist, amb una àmplia majoria parlamentària que les recolza.

Som on sempre hem volgut ser. Arribem al punt de decidir que sempre havíem somniat a trobar. No tenim, però, la feina feta. Ni molt menys. Ens tocarà patir, ens tocarà ser ferms en la unitat i ferms en les nostres conviccions nacionals més profundes. Però hi arribem més forts que mai.

El mai no els podem permetre. I el president té raó. D’aquí a uns anys ens tocarà mirar de fit a fit als nostres fills i ho volem fer amb un somriure. Els voldrem explicar que no ens va tremolar el pols, els voldrem dir que no ens podíem permetre dir que no i que vam fer una passa endavant. I una altra i una altra. I que vam arribar al destí somniat per començar un nou cicle i afrontar els nous reptes.

Un bon amic i sociòleg eminent em deia no fa gaire que veia tan clar el nostre destí independent que ja es preocupava a treballar activament per tot allò que ens tocarà fer, dir i abordar el dia després.

Hi estic d’acord, però només a mitges. Continuaré, continuarem treballant, sobretot a l’escena internacional, perquè el nostre dia de demà no sigui una sorpresa per ningú i per poder comptar i afegir tants amics internacionals com sigui possible. Però ara, aquí, a casa nostra, ens cal no perdre el pas, no donar cap pilota per perduda i repetir-nos “O ara o mai, i el mai no ens el podem permetre”.

Aquest estiu, aquest mes d’agost, precedirà un curs polític decisiu, apassionant, que tindrà una profunda transcendència per al futur de la nació catalana. Aquests darrers mesos la societat civil organitzada ha donat mostres d’una maduresa i d’una determinació manifestes. El nostre Parlament també ho ha fet i el Govern de Catalunya no ha evitat cap escomesa ni s’ha amagat en cap moment.

Ho tenim a tocar: “O ara o mai, i el mai no ens el podem permetre”.