La gravetat dels fets encadenats en l'escenari internacional, amb l'escalada de terror a Gaza al centre de totes les mirades, condueixen a la percepció, potser esbiaixada, que episodis de naturalesa menor estan despullats de tota transcendència. Però ni la cruesa del que passa a territori palestí -amb foc creuat també de relats per carregar l'enemic de responsabilitats- ni el pas dels dies poden aparcar el voral un dels episodis de desdeny institucional de la llengua catalana més aspres dels darrers temps. Per qui el protagonitza i el context en què es produeix. És el que va interpretar el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, davant del Papa, en el pelegrinatge de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat a Roma, que va reunir els bisbes catalans, l'abat i uns 800 pelegrins.

Els fets són coneguts, per bé que la versió posterior del mateix Omella puguin edulcorar-los. Abans de procedir a la benedicció de la imatge de la Moreneta que es venera a la catedral de Girona, Francesc va preguntar si el text no havia de ser en català -establint el vincle entre la Moreneta i Catalunya-, pregunta a la qual el cardenal va respondre amb un "no" taxatiu. El pontífex, doncs, va procedir a la lectura en castellà. El diàleg va quedar acreditat en les imatges realitzades pel Vaticà, difoses per l'Abadia de Montserrat. Amb la polèmica engreixada, Omella va relatar que la pregunta del Papa no requeria que el text hauria d'haver-se llegit en llengua catalana sinó que, simplement, demanava si estava escrit en català o castellà. Una reducció de l'escena a la categoria de malentès que la reproducció de les imatges no certifica, per molt que a la Santa Seu s'hagi imposat que el castellà i l'italià són els idiomes de domini del pontífex.

En el testimoni d'Omella conflueixen dos mals exemples: el del menyspreu a la llengua pròpia del país i el de rebregar els fets per justificar la conducta, el segon especialment rebutjat per la moral cristiana. I hi ha un tercer element també discutible: la descàrrega de tota responsabilitat en l'Abadia de Montserrat pel fet que el text fos en castellà. Omella diu que l'Arquebisbat no va tenir coneixement previ del document mentre a l'entorn de l'abat recorden que la benedicció en castellà es va fer a instàncies del Vaticà, justificacions que no eximeixen el cardenal de la seva reacció davant l'estranyesa del Papa. 

Més enllà de l'evidència de les imatges, el d'Omella és un problema de credibilitat. Perquè, per molt que s'esforci a repetir que el català és la seva llengua materna, ha transmès periòdicament una complicitat discutible amb la llengua, en consonància amb una interiorització residual del fet nacional. D'exemples en sobren: des de les misses bilingües de la Mercè fins a la categorització de Catalunya com a simple regió de l'Estat. Mal negoci per a la llengua i la cultura catalana si el càrrec amb més ascendent a la jerarquia eclesiàstica del país veu en l'episodi del Vaticà una simple anècdota mal interpretada. Tota pedra fa paret, cardenal Omella.