Enfront nostre, a poc més de 3.000 quilòmetres en línia recta a través d’aquest mar, que ja no sabem si uneix o separa (27.629 migrants morts o desapareguts a la Mediterrània des del 2014, segons Missing Migrants Project), hi ha tres països assolats per crisis bèl·liques o politicoeconòmiques. Síria, on la dinastia dels Al-Assad (es pot parlar d’una república coronada) governa amb mà de ferro, és un país destrossat per una guerra que ha causat mig milió de morts i 12 milions de desplaçats i uns nivells de destruccions materials incommensurables.

La sagnant dictadura de Baixar al-Assad va passar de ser el problema a ser la solució de les grans potències mundials i regionals després de l’aparició i l’expansió de l’Estat Islàmic. Israel-Palestina, sumits en un conflicte armat de baixa intensitat inacabable que té la seva arrel en la proclamació de l’Estat d’Israel el 1948 i l’ocupació dels territoris àrabs de Palestina (per l’acadèmic i exministre libanès Georges Corm, la declaració unilateral d’independència d’Israel i la creació d’un estat jueu van ser els factors desencadenants de la implosió del Pròxim Orient).

Aquests darrers dies, el govern d’Israel més escorat cap a l’extrema dreta de tota la història ha de fer front a una crisi institucional gravíssima arran de l’intent del primer ministre de controlar el Tribunal Suprem amb una reforma judicial que l’exoneri de passar comptes amb la justícia per les acusacions de suborn, frau i abús de confiança. La resposta a les protestes massives i continuades de cada dissabte ha estat, com és habitual, el recurs fàcil d’intervenir militarment en els territoris ocupats i convertir, aquest cop, el camp de refugiats de la ciutat de Jenin en el boc expiatori de la seva política: s’ha obligat a fugir amb nocturnitat i traïdoria milers de persones per dur a terme una operació militar contra les brigades de Jenin, com no es veia des de la Intifada del 2000, que ha produït enfrontaments, detencions, terror i una desena de morts.

Per últim, el Líban, que pateix una crisi econòmica, política i social de resultats imprevisibles sobre la qual voldria parlar aquest divendres. El Líban és un país de poc més de 30.000 quilòmetres quadrats, com una tercera part de Catalunya. No fa massa temps era conegut com la Suïssa de l’Orient Mitjà, ja que albergava les principals entitats financeres que prestaven serveis a les grans fortunes petrolieres de la península aràbiga. Des de fa tres anys, però, el país viu immers en una crisi econòmica, política i institucional que amenaça de convertir-lo en un nou estat àrab fallit.

La seva població amb prou feines supera els cinc milions d’habitants i la seva principal característica és la gran diversitat ètnica i religiosa que té. Coexisteixen fins a una vintena de comunitats, tot i que només 17 tenen reconeixement oficial. Les comunitats originàries més importants són els àrabs (un 70% de la població), els drusos (un 10%), els armenis (5%) i els alauites (3%) al costat de comunitats més petites com caldeus, assiris, jueus, etc. Pel que fa a la religió, el 60% dels libanesos són musulmans (majoria xiïta, seguida dels sunnites) i el 40% cristians (majoria maronita, seguida dels grecs ortodoxos i dels armenis).

Alhora, destaca la forta diàspora libanesa arreu del món, que més que duplica la població que viu al país. Es distingeixen tres grans onades migratòries: final del període otomà-Primera Guerra Mundial, el que a l’Amèrica Llatina denominaven els "turcs" perquè viatjaven amb passaport de l’imperi otomà -és l’emigració descrita per Amin Maalouf a Orígens (Barcelona, La Campana, 2000), basada en un dietari del seu avi-; la guerra civil de 1975-1990; i la provocada ara mateix per la greu crisi econòmica que travessa el país. La majoria dels més de 13 milions de descendents de libanesos viuen al continent americà (prop d'11 milions), sobretot al Brasil, Estats Units i Argentina. També hi ha importants comunitats libaneses a Austràlia, Veneçuela, Canadà, Mèxic i França. La contrapartida a la diàspora és la importància del nombre de desplaçats i refugiats que alberga el Líban, palestins des del 1948 i sirians més recentment.

En el moment de la independència, el 1943, les principals comunitats del país acorden una distribució del poder d'acord amb el denominat Pacte Nacional que instaura un règim de democràcia comunitària consistent a repartir-se entre elles els llocs de responsabilitat política. Així, el president del país ha de ser un cristià maronita, el primer ministre un musulmà sunnita, el president del Parlament un musulmà xiïta i el vicepresident del Parlament un cristià grec-ortodox. És, en suma, un sistema multipartidista democràtic modulat per les adscripcions comunitàries que, tanmateix, presenten una evolució demogràfica molt desigual al llarg del temps. Això, i la ingerència de Damasc en la vida política libanesa i la divisió de les forces polítiques en relació amb Síria, produeix una inestabilitat estructural en el sistema polític libanès, que culmina en la guerra civil de 1975-1990. Això no obstant, encara perdura la mateixa distribució del poder.

El 14 de febrer de 2005, l’assassinat, encara no prou esclarit tot i que, amb tota seguretat, relacionat amb els serveis d’intel·ligència sirians, del primer ministre Rafiq Hariri, un ferm defensor de la independència del Líban respecte a la influència de Damasc dona pas a la denominada revolució del cedre. El país es divideix entre la Coalició 14 de Març (sunnites de Saad Hariri, fill del primer ministre assassinat, maronites de Samir Geagea i d’Amine Gemayel), contrària a la ingerència siriana i prooccidental i la Coalició 8 de març (xiïtes d’Hesbol·là i d’Amal i maronites del general Michel Aoun), que vol mantenir unes relacions estretes amb el règim de Damasc -milicians d’Hesbol·là van donar suport a l’exèrcit d’Al-Assad en la guerra de Síria.

L’estiu del 2006, Israel bombardeja el Líban, al·legant els atacs d’Hesbol·là a la regió de les granges de Shebaa, una franja de terra en disputa a la frontera entre els dos països, però fracassa en el seu intent d’ocupar el sud del país. El 2011, amb el canvi d’aliances del líder drus Walid Jumblatt, torna la inestabilitat política que perdura fins a l’extrem que l’octubre de 2022 resulta impossible escollir un nou president quan acaba el mandat de Michel Aoun, que havia estat escollit el 2016.

Una presidència vacant i un govern en funcions són un pèssim escenari per afrontar la crisi econòmica que esclata l’estiu del 2019. En el rerefons, les polítiques neoliberals iniciades a finals del segle passat, una arquitectura financera fictícia i especulativa no sustentada en l’economia real i l’endeutament del govern. La por a la fallida econòmica, l’augment del dèficit comercial i del deute extern, la disminució de les reserves d’or i divises i la feblesa d’un sistema financer basat en una bombolla especulativa porta al daltabaix del sistema bancari. La lliura libanesa es devalua ràpidament, arriba a perdre prop del 100% del seu valor i d’un canvi paritari amb el dòlar passa a valdre menys de cinc cèntims de dòlar.

És l’esclat de la crisi i del pànic. La pandèmia de la Covid-19 i el desastre de l’explosió accidental de 2.750 tones de nitrat d'amoni al port de Beirut per on entrava més del 70% del blat que consumeix el país (218 morts i part de la ciutat arrasada per l’ona expansiva) fan la resta. En tres anys, l’economia libanesa coneix una greu hiperinflació, una caiguda del PIB, absolut i per càpita, d’un 30% o més, el creixement esdevé negatiu (el 2020 supera el - 20%) i s’incrementa l’atur, la pobresa, que algunes fonts estimen que afecta el 90% de la població, la inseguretat i l’emigració alhora que es donen importants restriccions al crèdit, a la disponibilitat dels dipòsits bancaris i als serveis bàsics (aigua, sanitat, electricitat, educació, transports...). Afegim encara els bombardeigs israelians en resposta als atacs d’Hesbol·là.

Malauradament, fins ara, ni el Fons Monetari Internacional ni el grup de suport creat per França han aconseguit trobar solució al malson en què viu des de fa tres anys la població del Líban, el país que, deixant a banda l’illa d’Aruba (100.000 habitants), acull més desplaçats i refugiats amb relació al seu nombre d’habitants: un per cada set.