La impossibilitat de traslladar la majoria sobiranista al Parlament a la governança ha quedat en evidència amb el no-acord entre ERC, Junts i la CUP per a l'aprovació de pressupostos, i el pacte amb els comuns a darrera hora. Hi ha una majoria del 52% d'independentistes, que va dur a la investidura, però que és incapaç d'articular-se políticament en una acció de govern. 

L'actuació política de Junts ha col·locat el president Pere Aragonès en una situació molt delicada, que s'assembla a la posició del rei ofegat en els escacs. Es produeix quan a la peça central de l'escaquer no se li pot fer escac i mat, però tampoc pot moure fitxa. El resultat es considera taules. Però si es tracta d'aprovar els comptes públics, un empat no és possible. D'aquí els moviments del president per arribar a un acord, que implica buscar suports fora de la majoria sobiranista. I només quedaven els comuns i el PSC. 

L'entesa amb els comuns és, de les dues opcions alternatives a la CUP, la menys costosa políticament i que no afebleix, en principi, la posició de l'independentisme més pragmàtic al Congrés. Un pacte amb el PSC hauria comportat debilitar especialment ERC davant de la Moncloa. Per altra banda, l'intercanvi amb els pressupostos de Barcelona forma part de la negociació política des de la nit dels temps.

En les negociacions dels comptes s'han produït escenes que són impròpies d'un govern de coalició, com la decisió de Junts de retirar el conseller d'Economia de les converses polítiques amb els comuns per culminar un acord. Una decisió que ha escenificat encara més la llunyania en què estan els dos socis que governen la Generalitat. En tots els grans temes de país que s'han plantejat els dafrrers mesos, la divergència entre ERC i Junts ha estat abrupta. S'ha vist en temes estratègics com la taula de diàleg o el projecte aeroportuari. Un govern de coalició no té sentit sense una mínima coherència estratègica. L'única argamassa que reuneix avui la coalició és una coincidència incerta sobre un futur llunyà.  

El serial dels pressupostos ha tingut, si més no, una virtualitat. Ha exemplificat com la realitat acaba ensenyant sempre les seves cartes. Al final, hi ha coses que no poden ser. Tot no es pot tenir. No hi ha una majoria independentista que, alhora, es pugui entendre per governar. No hi ha un projecte de país compartit que pugui comprendre des de la CUP als sectors més liberals de Junts. I com que es tracta de governar, o l'independentisme s'aclareix o caldrà buscar una majoria diferent per governar en un mentrestant que s'allarga.          

Ja fa temps que la retòrica entorn el mandat de l'1 d'octubre i la construcció de la República que volem és això, retòrica. Per això aquest tipus d'afirmacions voluntaristes no genera cap mena d'emoció ni de tensió social, i forma part de la música -no gaire terrenal- que ofereix la política en minúscula per a consum dels qui, més que convençuts, s'aferren a l'esperança, que és virtut teologal.