Aprofitant que aquest és el meu últim article en aquesta casa fins el setembre, us vull parlar de l'oncle Baixamar, vell amic, mestre de vida i pàjaru indòcil de conversa infinita. Ell és admirador de les noies de la parada groga (que treballen incansables per la causa), còmplice del personal d'Òmnium i l'ANC, defensor de col·legi electoral l'1-O, votant del sobiranisme divers i, per damunt de tot, criatura lliure. Baixamar és al·lèrgic als excessos retòrics, per bé que és tolerant amb tota mena de flaqueses perquè se sap imperfecte, pecador i absolutament irreformable. L'altre dia el vaig trobar, pel carrer, mig empipat i mig apagat. "No entenc res", va dir-me, en al·lusió a la cosa política i, més concretament, al merder intern sobiranista. Anava desfibrat.    

Baixamar és un puta. Quan diu que no entén res vol dir que ho entén tot, però que li fa mandra. Jo que l'estiro de la llengua i, aleshores, es deixa anar: "A veure, tenim un Govern que diuen que ho té tot apamat, però els partits que l'aguanten no s'entenen i, a sobre, un d'aquests partits ara serà una altra cosa i, pel que sembla, les topades entre uns i altres poden anar a més". Jo moc el cap amunt i avall, com el gos aquell de plàstic que portava el meu pare a la part del darrere del Seat 124, un cotxe que sempre feia pudor de goma, per cert. Baixamar em convida a fer una pellofa, a l'únic bar de la vila on sabem del cert que hi ha gin Xoriguer, gràcies a Déu. Una pellofa és un consol assequible.

La tarda va passant mentre per la tele surt Elsa Artadi, que no podem sentir perquè l'amo ha tret el so de l'aparell. Artadi és la promesa d'un món endreçat i pulcre que dura un segon, malauradament. Entre glop i glop, Baixamar va obrint el meló: "I la suspensió dels diputats encausats per rebel·lió? S'havia de fer? S'hi poden oposar? Per què tot ha de ser un vodevil? Per què costa tan tocar la mateixa cançó? Collons: sembla que els nostres polítics no han pensat res". Li dic que no siguem injustos, que caurem en l'antipolítica i ens haurem de presentar a les primàries o muntar una ONG (subvencionada). Vaig bevent, mentre escolto el meu amic, cada cop més astorat. Cada cop més empipat.

El cambrer ens porta unes ametlles salades. Anem bé. Baixamar tanca els ulls i respira. Fa un parèntesi. Em parla d'una novia francesa que va tenir a les primeries dels setanta, encarregada d'una sabateria a Lió. En braços de la dona madura, etcètera. La forastera -atreta per la platja, el sol i la pesseta- va educar el jove Baixamar en tècniques i postures que eren un misteri per als indígenes, tardes sensacionals de prova i error. Europa era superar la rutina del missioner. Posem que la paia es deia Sandrine i portava el cabell tallat com Jean Seberg, la qual cosa explicaria la nostàlgia crònica del meu amic; un dia tocaria fer un reportatge sobre aquesta francesa, que ara deu votar el FN. "Torra mana o no mana?", dispara Baixamar. Intento assajar una resposta, no me'n surto. "Bonvehí manarà o no manarà?" Ai, ai, ai. Torra i Bonvehí, homes del president, a qui compraries un cotxe o el que fos, homes de bona pasta... "Però no podem basar-ho tot en encarregats", conclou Baixamar, picant damunt la taula com un jutge de cine. Carles Puigdemont ha aconseguit l'aplaudiment de molta gent, que troba en el de Girona aquella cosa que també tenia Laporta quan semblava destinat a presidir-ho tot. "Un de la CUP del barri -confessa Baixamar- em diu que moriria per Puigdemont".

Ara entra la patrulla de Mossos, a fer el cafè d'habitud. Seuen a la barra i parlen amb el cambrer. Trapero, no sabem si t'ho van dir tot, només sabem que vas fer la teva feina i la vas fer bé. "Algú sap cap a on anem?" va repetint Baixamar. Això era el títol d'un llibre d'articles de Salvador Cardús, de quan Max Cahner muntava les jornades sobre el nacionalisme català, segles abans que el mot "empoderament" fos la salsa de tots els debats. Demanem una segona ronda de pellofes, perquè estem esperant la finestra d'oportunitat que ho resoldrà tot, com en aquelles pel·lícules dolentes en què el protagonista es desperta d'un somni.

Baixamar vol fumar, surt a fora, jo al darrere: "Mentre hi hagi presos i exiliats, cada pas serà com trepitjar arenes movedisses, però no tot són intencions nobles, carall, també hi ha qui treu partit del dolor d'altri, també hi ha qui navega la desesperança, la mare que els va parir!". Dos gossos borden i veiem passar gent jove en bicicleta. Potser plourà, la xafogor tot just es retira, surten del cau les ànimes dels pirates.

Entrem, les pellofes ens esperen, aigualides. Al sol li queden deu minuts de glòria.