S’ha presentat a Barcelona l’anomenat Manifest constitucionalista. La seva voluntat declarada és donar impuls des de la societat civil per tal d’aconseguir (o almenys propiciar) que tots els partits que defensen la vigència de la Constitució i la seva conveniència per a Catalunya s’uneixin en una gran plataforma que concorri a les eleccions per combatre l’independentisme; entenent que si aquest s’ha unit, el mateix hauria de fer qui no ho és per, d’aquesta manera, no perdre ni un sol vot dels que estan per la tasca de defensar el projecte comú.

Entenc i fins i tot comparteixo les raons per les quals s’ha promogut aquesta iniciativa. Existeix a Catalunya una mena de tàcita acceptació que la distància emocional que s’ha produït respecte de la resta d’Espanya en una part important de la seva població no sols és majoritària, sinó pràcticament total. Ara alguns independentistes, a la vista del succeït en els darrers temps, han reconegut que el fracàs del procés no es va produir tant per la reacció contundent de l’Estat, sinó pel fet que la recolzaren una part important de les persones que habiten aquesta terra i que el 2017 van fer creure Ciutadans que era un partit arribat per quedar-se. Però reconèixer que hi ha altres catalans no nega la voluntat explícita de l’independentisme d’"eixamplar la base" pel camí que calgui. Alguns dels mètodes han estat denunciats pels signants del manifest i, tot sigui dit, és el que ha fet que els cridats a la festa de la independència siguin més renuents a afegir-s'hi, pel grau d’antipatia que forçar les coses sol generar en la gent.

Però, entenent les raons, i compartint el diagnòstic d’algunes circumstàncies que es van fent paleses a Catalunya, no puc estar d’acord amb l’objectiu. Si existeix l’independentisme és com a reacció a certes frustracions, sens dubte atiades o aprofitades pels que veuen en aquest joc un nínxol electoral, una oportunitat de fer forat a la representació política. És legítim, també ho fa la resta de formacions. Però si ja tenim el que diuen voler combatre, és la plataforma unitària, on la ideologia no compta i l’objectiu és un de sol, la millor manera de fer-ho? A parer meu, no. Perquè la unificació de forces a una banda i a una altra significaria fer a les urnes el que els mateixos integrants del Manifest sens dubte negarien als independentistes: la possibilitat de fer un referèndum sobre la independència. Bàndol contra bàndol, indepes i no, les eleccions autonòmiques serien unes veritables eleccions referendàries. Aquestes eleccions previsiblement perdudes pels contraris a la separació, deixarien el futur de la partida en mans dels que no hi haguessin pres posició, en una lògica parlamentària tan esbiaixada com diuen voler combatre (una mica a la Colau, que governa l’Ajuntament de Barcelona amb 11 regidors de 41). I si algú digués que no ho són, de referendàries? Justament perquè ni PSC ni Vox semblen voler sumar-s'hi, què són en realitat? Un assaig del retorn de Ciutadans a la casa mare del PP? Doncs era més fàcil dir-ho.