En el darrer informe, l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) preveu que el creixement del producte interior brut (PIB) global sigui del 3,7% aquest any i el següent del 3%, mentre el 2017 fou del 6%. Els riscos estan en la paralització del comerç, la crispació política, el nivell del deute mundial i la vulnerabilitat de certs països emergents. L'OCDE continua abonant reformes, però quines que no siguin les receptes tradicionals que no aborden una crisi que és estructural.

Tots els grans diaris europeus del sistema repeteixen el discurs centrant la crisi en l'atac de les negociacions comercials entre la Xina i els Estats Units, l'amenaça de Brexit o la tensió renovada entre Japó i Corea del Sud. S'espera que el creixement del comerç mundial de béns i serveis sigui proper a zero al primer trimestre del 2019 i fins i tot podria ser negatiu al segon trimestre, molt per sota del pic del 8% l'últim trimestre del 2016.

Mentrestant el deute públic d'Espanya ha augmentat en 38.688.000 des de l'arribada de Pedro Sánchez al Govern. El deute torna a fregar màxims històrics i es col·loca prop del 100% del PIB, el que certifica les alertes emeses per tots els organismes internacionals sobre la necessitat de tornar a les ràtios de deute prèvies a la crisi -en 2007 se situava en el 35% del PIB-.

Pel que fa a l'Administració central, el deute de l'Estat s'ha disparat més de 40.000 milions des de l'arribada de Sánchez a la Moncloa, mentre que les de les comunitats autònomes ha crescut en 7.700 milions en el mateix període. Fixem-nos en el desbocament que això significa. L'Estat que controla en números rodons la meitat dels recursos públics i no té despeses finalistes en sanitat, educació o benestar social dispara el seu deute de manera que aquest increment significa el 85% del total. En canvi les Comunitats autònomes, obligades per l'Estat a contenir el dèficit amb xifres més restrictives de les que permetia la UE, només aporten un 15% més del deute del total Estat-Comunitats. Aquest panorama de fallida previsible de l'Estat amb governs inoperants incapaços d'abordar cap reforma estructural justifica la histèria dels aparells estatals davant el procés d'emancipació del territori que dessagnant-se els permet allargar l'agonia.

Per això cal que no ens enganyem. La convocatòria de noves eleccions tenen dos destinataris: el conflicte Catalunya-Estat amb el tsunami democràtic que es generarà i l'impacte de la crisi sobre un estat en fallida amb el consegüent tsunami econòmic. És clar que Sánchez no podria dormir amb Iglesias a un ministeri i necessitant els vots de Rufián. L'aposta de Sánchez ha estat enfonsar Podem i expulsar Esquerra. I en aquest sentit va boicotejar qualsevol negociació amb les esquerres, mentre llançava ofertes sistemàtiques als pseudoliberales de Ciutadans. La finalitat era quedar-se com està i gràcies al debilitament de Rivera i l'aparició d'Errejón constituir un govern de centre amb el primer o amb tots dos.

Però les darreres enquestes estan donant sorpreses. El PSOE puja poc o perd escons, Cs s'enfonsa i no pot sumar. Podemos perd una mica però no tot el que guanya Errejón, que malgrat això tampoc suma amb Cs i PSOE. Però el règim té pla B, tranquils: la salvació nacional, un govern o governabilitat pactada PPSOE.

El votant socialista pota negra deu estar en xoc davant les expectatives. Per intentar recuperar-lo hi ha els remeis habituals: unes pinzellades de polítiques de gènere, alguns eslògans de canvi climàtic i com a gran aportació a la memòria històrica, exhumar el dictador del Valle de los Caídos. Però les restes de Franco són ben incrustades en la judicatura, la policia i Guàrdia Civil, la monarquia, els aparells de l'Estat, l'Ibex i en els partits de centredreta del règim. Trauran Franco del Valle dels Caídos, però no li trauran el atado y bien atado.

EL PSOE esdevindrà la principal coartada pseudoprogre del règim i de l'estat extractiu. Des de Catalunya, tant des del vessant d'esquerra, democràtic o independentista, cal decidir quina estratègia, o quines de complementàries han de destinar-se a fer caure el decorat de cartró pedra de Sánchez que, un cop es va trencar l'acord de Pedralbes, s'ha dedicat a vendre diàleg i convivència i polítiques de progrés, mentre atiava la repressió autoritària i treballava per evitar cap influència que molestés la casta.