Subjacent a tota l’actuació de l’Estat espanyol –i els poders que el controlen– hi ha una actitud de menyspreu que s’ha tornat a fer evident aquestes darreres setmanes arran de l’afer del Catalangate i la gestió que n’ha fet el govern del PSOE i Podem. És una constant que es repeteix des de fa temps i fa impossible una entesa i un futur compartit, perquè es construiria sobre unes bases de fang inestables i massa febles.

No és l’espionatge, una acció que tots els estats duen a terme portes endins i portes enfora, sinó la gestió de la crisi oberta quan una investigació periodística el va posar al descobert. Si Catalunya fos un actor respectat per l’Estat, la reacció i gestió de la crisi hauria estat una altra. Les dimissions haurien estat immediates i el control de danys s’hauria activat de seguida.

Per contra, es va optar per negar-ho primer, per treure-li importància després i per justificar-lo finalment per boca de la ministra de Defensa. Per contra, quan la víctima van resultar ser membres del govern espanyol, la denúncia a Fiscalia va ser immediata i fins i tot es va informar del volum de bytes d’informació robada dels telèfons en qüestió. Si les víctimes són catalanes, no té major importància. Si són espanyoles, s’actua de seguida.

El menyspreu que es desprèn de l’actuació del govern espanyol és el mateix que es va posar de manifest amb la visita de la presidenta de la Comissió Europea a Barcelona. El Cercle d’Economia –Círculo, para los amigos– va convidar Úrsula Von der Leyen al costat del president del govern espanyol, i va relegar el president de Catalunya al rang de convidat. Dalt de l’escenari, els que manen de debò, la resta a les cadires del públic. 

El mateix menyspreu d’intentar resoldre una crisi política de primera magnitud amb una conversa informal a preu de carrer de dos minuts. Aquesta actitud és la que explica en el seu dia el fracàs del CNI en trobar les urnes. S’ho van prendre a la lleugera, com tot el procés independentista, fins que van veure que la gent anava de debò i aleshores sí, l’Estat va desfermar la repressió policial, judicial, política i mediàtica que encara dura. 

Catalunya és tractada amb desconsideració quan s’inclouen en el pressupost espanyol milions d’euros per Rodalies –i és només un exemple de tants– però després d’executar només una petita fracció. Un engany que es reitera any rere any. Un menyspreu que es torna a posar de manifest quan es promet una negociació, però s’evita fer-la realitat, quan s’obté un suport parlamentari a canvi de promeses que no es compleixen.

És el menyspreu el que fa inviable una relació d’igual a igual entre Espanya i Catalunya, el que fa impossible la convivència i deixa com a únic camí el divorci. Una separació que convindria que fos pacífica, negociada i tranquil·la. Per aconseguir-la, cal que hi hagi un mínim de respecte mutu que, de moment, no s'albira per enlloc.