Barcelona no sol ser esmentada com una ciutat gaire associada a l’imaginari del heavy metal i el hard rock, però aquí se celebra any rere any un dels festivals més destacats del circuit estatal, el Rock Fest, o més ben dit, Barcelona Rock Fest, tot i que se celebra al parc de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet. Ja són deu edicions i, la d’enguany, aquest cap de setmana, presenta una singularitat d’ordre artístic: els caps de cartell no són només reclams del sector del metal, sinó també de la tradició del punk i el hardcore.
Vist amb una perspectiva històrica, la convivència, en una mateixa programació, de bandes com Megadeth, Helloween i Accept, d’una banda, amb Sex Pistols featuring Frank Carter, The Offspring i Bad Religion té un aspecte gairebé antinatural. En altres temps, els seguidors d’allò que per aquí en dèiem “el heavy” i els amics de l’imperdible presentaven sensibilitats irreconciliables, que podien arribar a les mans. Uns valoraven la perícia instrumental i, els altres, la menystenien: entronitzaven l’actitud. El metal heretava ingredients del gegantisme rocker dels anys setanta, i el punk figurava que n’era la resposta insurrecta. Dic que ‘figurava’ perquè ja hem vist com d’assimilades han acabat moltes bandes que pretenien representar els valors més alternatius i anti-sistèmics.
En altres temps, fer coincidir en un cartell un grup de metal i un de punkie no era la millor de les idees. Recordo com la pobra Joan Jett va ser rebuda per l’adorable públic dels Scorpions allà per l’any 1984, al Palau d’Esports. Bé, una part, si més no, potser petita, però summament brètola, d’aquella audiència, que no va parar de llençar-li objectes amb notable mala bava: monedes, ampolles... Ella i el seu grup, The Blackhearts, amb prou feines van poder tocar quatre cançons abans de fugir de l’escenari cames ajudeu-me. Eren temps una mica salvatges, certament. I Joan Jett no ha tornat mai més a Barcelona, ciutat per la qual deu reservar els més bonics pensaments.
Tot allò queda molt lluny. Tant el heavy metal com el punk han envellit i s’han estabilitzat com a nínxols en aquest món musical actual en què tantes coses passen i on s’han suavitzat, en certa mesura, les fòbies malaltisses, amb aquell fons identitari adolescent, que es manifestaven entre les tribus musicals. Tots dos gèneres poden arribar a confluir, perquè les fronteres estilístiques no són el que eren. I bé, els organitzadors del festival de Can Zam la van encertar al triar un nom força genèric, no pas Metal Fest, sinó Rock Fest. Al cap i a la fi, parlem de guitarres (distorsionades), baixos i bateries, un llenguatge que, entenc, uneix molt quan tens al davant cantants amb autotune que surten a escena amb més ballarins que músics.