Entre llums i cançons d'infants tanquem un any de feina dura. I amb els esbufecs amb què tanquem pendents, correm a guardar regals a l'armari que els de casa han promès no obrir. Vam començar l'any prometent-nos ser millors: fer més esport, visitar més la tieta que és vídua i conciliar millor per jugar més amb els petits… Personalment, em vaig prometre un any de pausa - que he descobert no et pots prometre en un any electoral - i tenir més temps pels meus. Tot i que no ho he complert massa, ha estat un altre any de grans fites i, així i tot, l'acabo amb poca esperança.
Ahir es va acordar a escala europea un pacte migratori que permetrà a la guarda fronterera picar als joves en pasteres amb tanta força com piquem al tió. Ens hem carregat el dret d'asil, un pilar de la construcció europea, perquè molts dels pintors, juristes, músics i gent corrent en va fer ús durant les grans guerres del segle vint.
A Catalunya en diem exiliats, però reconeguts o no, els nostres avis que van emigrar pel franquisme o que es van estar a camps de concentració, el que eren refugiats. Podem dir doncs que, rere fer ús d’un privilegi que es clamava universal, l’esborrem de la història quan ens necessiten els altres. El 1920, entorn de 60 milions d’europeus van emigrar, en un món de 2 bilions de persones. El segle vint-i-u, entorn de 90 milions de no occidentals, immigren en un món de 7 bilions. No tinc clar quins percentatges són de crisis.
Així doncs, acabo l’any sense esperança perquè els 27 celebren un pacte pervers que va en contra de la legalitat internacional i estem tan capficats que els culpables d’un sistema que col·lapsa per totes bandes són les persones vulnerables que emigren amb determinació, que ho deixem passar i culpabilitzem als que més pateixen les conseqüències d’aquest col·lapse.
A un sopar, vaig tenir una conversa profunda amb un coetani de militància oposada. Discutíem el perquè la Sílvia Orriols s’està tornant tendència i em deia que els del “meu espai” no som capaços d’atendre la preocupació legítima de la ciutadania que veu com apugen els preus del lloguer, com es col·lapsen els serveis socials i com creix la inseguretat. Tot i coincidir amb mi en les vulnerabilitats que pateixen les persones immigrades, insistia que, tot i les falles de l’ascensor social, no poder negar que l’especulació no sempre és bona per les classes populars i que ningú neix volent ser delinqüent, no podem negar que “ells” en tenien alguna cosa a veure. Vaig dir-li de fer un cafè amb calma. Em sentia afalagada que tot i la meva negritud no m’hi fiqués a la capsa. Vaig néixer aquí i el meu català és prou bo: soc una bona negra. I crec que, justament això, que jo sigui tan bona negra, és el que em fa perdre l’esperança.
No em malinterpreteu, n’hi ha d’esperança per mi! Ho tinc tot, diuen: soc intel·ligent, les meves maneres em permeten relacionar-me amb tota mena de persones, soc dona, soc jove i soc negre. En un altre moment de la història, com a molt, hagués aconseguit un bon marit, el meu ascensor social. Però qui sap, potser inclús podria arribar a ser una diputada o acadèmica respectada amb tantes caselles en verd, i si no molesto massa, tenir una vida de casa bona.
Tot i això, hi ha molta gent que no té tanta sort com jo. Persones a qui els falten un parell de zeros al compte per ser considerats per un visat de turista - molt menys per un permís de treball - cap a Europa. I que hauran d’emprendre un viatge d’anys, on s’enfrontaran a violacions, maltractes i mendicitat, per aconseguir saltar una tanca en alguna de les darreres colònies espanyoles: Ceuta, Melilla, o si tenen molta sort, arribar al port d’Arguineguín a les Canàries, on la gent manté certa solidaritat.
Arribats a Espanya, se’ls distribuirà pels territoris, i si tenen sort acabaran vivint en una casa amb una llitera al costat de l’altre. Però molts es miraran les caminades dels pares amb els infants durant les vacances, des del carrer. Passant fred, perquè els albergs són col·lapsats, o els companys de parc els diuen que quedar-s’hi és inclús pitjor que ser un sense sostre.
Aquells que “s’integrin” prou bé, i aconsegueixin una feina a la rebosteria, la construcció o com a cambreres de pis, gairebé mai tindran vacances, seran contribuents nets a la seguretat social i sostindran un sistema de cures que les dones feministes ja no volem sostenir. Però, tot i això, també seran culpables de les mancances d’un sistema centrat en els dividends que guanyen pocs. Quina vida, la de l’immigrant i el refugiat! Que tot i trobar-se en la línia de la pobresa i ser minoritzats, tenen el poder de trencar els somnis dels catalans i les catalanes de bé, que lluiten pel país inclús de vacances a la Costa Brava! Sí que haurien de tornar a casa a arreglar el seu país, amb tant de poder i tanta força podran desfer-se de les empreses europees que segueixen espoliant recursos miners amb la força de treball d’infants que haurien de ser a l’escola.
Potser, el que ens fa por és que, ens recordem tant del que hi hem fet al sud global i seguim fent-hi, un dels motius entrellaçats que empenyen a l’emigració precaritzada, ens ho facin a nosaltres. No sabria dir-vos si per sort o per desgràcia, ells no són com vam ser nosaltres.
La mobilitat humana és i serà, sempre i per sempre, natural. M’agradaria que aquest Nadal, el tió i els reis em duguessin les paraules, les xifres i l’altaveu adequats per fer-vos entendre que no són els enemics. Que sí que hi ha espai. I que si no n'hi hagués, la resposta no seria tacar les platges mediterrànies de sang, o finançar el creixement militar de països amb poc respecte pels drets humans perquè facin la feina bruta per nosaltres.
Els països que més han prosperat al món s’han construït d'acord amb la diversitat. La diversitat és vida, la diversitat és innovació, la diversitat són estímuls positius; i qualsevol incomoditat derivada de les divergències culturals, se solvataran només amb convivència i respecte.
No deixem que l’extrema dreta ens guanyi el debat, són en contra de tot: de frenar el canvi climàtic, dels drets de les dones, de la catalanor. Els immigrants són un altre sac de boxa al que colpejar. Deixem de perdre el temps en debatre si immigració sí o immigració no, cal debatre com assegurar que els immigrants tenen el vent a favor per contribuir més, si cap, a l’hora que tenen el temps i els recursos per compartir amb nosaltres i intercanviar el millor de les nostres cultures.
Ahir es va acordar a escala europea un pacte migratori que permetrà a la guarda fronterera picar als joves en pasteres amb tanta força com piquem al tió. Ens hem carregat el dret d'asil, un pilar de la construcció europea, perquè molts dels pintors, juristes, músics i gent corrent en va fer ús durant les grans guerres del segle vint.
A Catalunya en diem exiliats, però reconeguts o no, els nostres avis que van emigrar pel franquisme o que es van estar a camps de concentració, el que eren refugiats. Podem dir doncs que, rere fer ús d’un privilegi que es clamava universal, l’esborrem de la història quan ens necessiten els altres. El 1920, entorn de 60 milions d’europeus van emigrar, en un món de 2 bilions de persones. El segle vint-i-u, entorn de 90 milions de no occidentals, immigren en un món de 7 bilions. No tinc clar quins percentatges són de crisis.
Així doncs, acabo l’any sense esperança perquè els 27 celebren un pacte pervers que va en contra de la legalitat internacional i estem tan capficats que els culpables d’un sistema que col·lapsa per totes bandes són les persones vulnerables que emigren amb determinació, que ho deixem passar i culpabilitzem als que més pateixen les conseqüències d’aquest col·lapse.
A un sopar, vaig tenir una conversa profunda amb un coetani de militància oposada. Discutíem el perquè la Sílvia Orriols s’està tornant tendència i em deia que els del “meu espai” no som capaços d’atendre la preocupació legítima de la ciutadania que veu com apugen els preus del lloguer, com es col·lapsen els serveis socials i com creix la inseguretat. Tot i coincidir amb mi en les vulnerabilitats que pateixen les persones immigrades, insistia que, tot i les falles de l’ascensor social, no poder negar que l’especulació no sempre és bona per les classes populars i que ningú neix volent ser delinqüent, no podem negar que “ells” en tenien alguna cosa a veure. Vaig dir-li de fer un cafè amb calma. Em sentia afalagada que tot i la meva negritud no m’hi fiqués a la capsa. Vaig néixer aquí i el meu català és prou bo: soc una bona negra. I crec que, justament això, que jo sigui tan bona negra, és el que em fa perdre l’esperança.
No em malinterpreteu, n’hi ha d’esperança per mi! Ho tinc tot, diuen: soc intel·ligent, les meves maneres em permeten relacionar-me amb tota mena de persones, soc dona, soc jove i soc negre. En un altre moment de la història, com a molt, hagués aconseguit un bon marit, el meu ascensor social. Però qui sap, potser inclús podria arribar a ser una diputada o acadèmica respectada amb tantes caselles en verd, i si no molesto massa, tenir una vida de casa bona.
Tot i això, hi ha molta gent que no té tanta sort com jo. Persones a qui els falten un parell de zeros al compte per ser considerats per un visat de turista - molt menys per un permís de treball - cap a Europa. I que hauran d’emprendre un viatge d’anys, on s’enfrontaran a violacions, maltractes i mendicitat, per aconseguir saltar una tanca en alguna de les darreres colònies espanyoles: Ceuta, Melilla, o si tenen molta sort, arribar al port d’Arguineguín a les Canàries, on la gent manté certa solidaritat.
Arribats a Espanya, se’ls distribuirà pels territoris, i si tenen sort acabaran vivint en una casa amb una llitera al costat de l’altre. Però molts es miraran les caminades dels pares amb els infants durant les vacances, des del carrer. Passant fred, perquè els albergs són col·lapsats, o els companys de parc els diuen que quedar-s’hi és inclús pitjor que ser un sense sostre.
Aquells que “s’integrin” prou bé, i aconsegueixin una feina a la rebosteria, la construcció o com a cambreres de pis, gairebé mai tindran vacances, seran contribuents nets a la seguretat social i sostindran un sistema de cures que les dones feministes ja no volem sostenir. Però, tot i això, també seran culpables de les mancances d’un sistema centrat en els dividends que guanyen pocs. Quina vida, la de l’immigrant i el refugiat! Que tot i trobar-se en la línia de la pobresa i ser minoritzats, tenen el poder de trencar els somnis dels catalans i les catalanes de bé, que lluiten pel país inclús de vacances a la Costa Brava! Sí que haurien de tornar a casa a arreglar el seu país, amb tant de poder i tanta força podran desfer-se de les empreses europees que segueixen espoliant recursos miners amb la força de treball d’infants que haurien de ser a l’escola.
Potser, el que ens fa por és que, ens recordem tant del que hi hem fet al sud global i seguim fent-hi, un dels motius entrellaçats que empenyen a l’emigració precaritzada, ens ho facin a nosaltres. No sabria dir-vos si per sort o per desgràcia, ells no són com vam ser nosaltres.
La mobilitat humana és i serà, sempre i per sempre, natural. M’agradaria que aquest Nadal, el tió i els reis em duguessin les paraules, les xifres i l’altaveu adequats per fer-vos entendre que no són els enemics. Que sí que hi ha espai. I que si no n'hi hagués, la resposta no seria tacar les platges mediterrànies de sang, o finançar el creixement militar de països amb poc respecte pels drets humans perquè facin la feina bruta per nosaltres.
Els països que més han prosperat al món s’han construït d'acord amb la diversitat. La diversitat és vida, la diversitat és innovació, la diversitat són estímuls positius; i qualsevol incomoditat derivada de les divergències culturals, se solvataran només amb convivència i respecte.
No deixem que l’extrema dreta ens guanyi el debat, són en contra de tot: de frenar el canvi climàtic, dels drets de les dones, de la catalanor. Els immigrants són un altre sac de boxa al que colpejar. Deixem de perdre el temps en debatre si immigració sí o immigració no, cal debatre com assegurar que els immigrants tenen el vent a favor per contribuir més, si cap, a l’hora que tenen el temps i els recursos per compartir amb nosaltres i intercanviar el millor de les nostres cultures.