El consell nacional d’Iniciativa per Catalunya Verds ha acordat celebrar la consulta interna que ha de fixar la posició del partit en la consulta convocada pel president de la Generalitat. ICV farà el debat intern al marge de que el dia 9 de novembre puguem votar o l’Estat ens ho impedeixi. És una bona primera resposta a la decisió del Tribunal Constitucional que ha implicat deixar en suspens la Llei de consultes i el decret de convocatòria. La direcció proposa a la militància que la resposta d’ICV sigui “sí” a la primera pregunta i respecte a la pluralitat d’opcions a la segona.

Em sembla una proposta correcta i realista: ICV defensa trencar amb l’statu quo actual i propugna que Catalunya, des de la seva sobirania, pugui esdevenir  un estat federat, confederat o independent. Ja no volem estatuts d’autonomia. Aquest primer “sí” no és una decisió que es pugui banalitzar: comporta una gran càrrega política. Pel que fa a la segona pregunta, és lògic reconèixer la pluralitat de posicions que conviuen  dins ICV (allò tan repetit de punt de trobada de federalistes i independentistes) i en conseqüència no hi ha millor alternativa que respectar la legitimitat de qualsevol resposta: “sí”, “no”, o abstenció (és a dir, respondre només la primera pregunta). Alguns mitjans han  qüestionat  la proposta; en alguns casos són els mateixos que van criticar al PSC per no saber gestionar la pluralitat interna. En què quedem?

La pluralitat d’ICV és un reflex de la que existeix a la societat catalana. I jo no l'he viscut mai com un problema. Aquesta ha estat una de les principals aportacions d’ICV al procés sobiranista: jugar el paper que el PSC ha estat incapaç d’exercir i incorporar-hi sectors que no s’identifiquen amb la independència, legitimant així el procés cap a la consulta. I Iniciativa encara ha fet dues aportacions més: esdevenir punt de referència dels sectors socials que defensen el dret a decidir i alhora discrepen radicalment de les polítiques  del govern de CIU; i aconseguir els únics suports dignes d’aquest nom a l’Estat espanyol, a Europa (el Partit Verd Europeu, amb Ska Keller al davant) i a nivell internacional (el Foro de Sao Paulo, que agrupa la major part de partits d’esquerres que governen Llatinoamèrica).
                                                                                                                  
I és des del reconeixement  de la pluralitat, que defenso, dins i fora d’ICV, el doble “sí”. De vegades, sembla que des d’alguns sectors independentistes es vulgui modificar la història amb efectes retroactius. Aquesta curiosa visió  implicaria que tot el procés viscut en la lluita contra el franquisme, la transició i l'etapa que es va obrir amb la Constitució de 1978 hagués estat un immens error. Jo faig una anàlisi  ben diferent: la immensa majoria del moviment antifranquista (tot i comptar amb valuosos exemples independentistes com el del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, el PSAN), no era independentista: l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari que agrupava a la major part de partits i moviments d’oposició, defensava el restabliment d’un Estatut i l’exercici del dret a l’autodeterminació (un punt que amaguen sovint els unionistes). La majoria del poble català va votar afirmativament la Constitució l’any 1978 (i els vots en contra des de posicions independentistes foren gairebé testimonials): el prioritari era aconseguir la democràcia i recuperar les institucions d’autogovern.  El mateix va passar en el referèndum de l’Estatut de 1979. I molt més tard, l’any 2006 el poble català va ratificar el nou Estatut malgrat els canvis introduïts a les Corts en relació a l’aprovat al Parlament  un any abans: el “no” d’ERC (barrejat lamentablement amb el del PP) va tornar a ser clarament minoritari.

Jo vinc d’aquesta tradició, la del PSUC i ICV, que en el tema nacional ha estat sempre al costat de la majoria del poble català. I aquest fet per a mi és un motiu d’orgull, no d’autocrítica. I, significativament, el 1978, el 1979, el 1982 amb la lluita contra la LOAPA (la llei impulsada pel PSOE, i votada pel PSC, per retallar les competències autonòmiques després del cop d’estat de Tejero), i finalment el 2006, el PSUC i ICV han coincidit sempre amb Convergència i Unió. D’aquí que els que ens hem confrontat  tota la vida a les polítiques de CIU, i concretament  a les d’en Jordi Pujol (alguns ens preguntem com seria avui Catalunya si el 1980 s’hagués format un govern d’esquerres presidit per Joan Raventós o si l’any 1982 hagués triomfat la moció de censura que proposava Josep Benet com a president), no hem tingut mai dubtes o mals d’estómac per coincidir amb Convergència  quan ha tocat defensar l’autogovern. D’aquí que a molts ens hagi dolgut la utilització d’una objecció formal per justificar que ICV no hagi estat al Palau de la Generalitat el dia de la signatura del decret de convocatòria d’una consulta que és tan nostra com de CIU, ERC o la CUP.

L’any 2010 la sentència del Tribunal Constitucional va trencar el pacte de 1978. Quan el PP i el PSOE invoquen la Constitució s’obliden (a més del fet evident que la majoria de la població catalana actual no la va votar per raons d’edat) que els dos únics partits catalans que varen tenir ponents constitucionals, CIU (Miquel Roca Junyent) i el PSUC  avui ICV (Jordi Solé Tura), hem afirmat públicament que aquell pacte ja no existeix i que el PP i el Tribunal Constitucional han expulsat Catalunya de la Constitució.

Per això, persones com jo, que hem participat activament en l’elaboració i defensa de l’Estatut de 2006 (darrer intent d’encaix de l’autogovern de Catalunya en el marc constitucional) apostem avui per la independència. Ni el PP ni el PSOE volen entendre res: els populars instal·lats en l’immobilisme i la regressió centralista d’aquell “no” a la Constitució que va votar Jose Maria Aznar; i els socialistes  propugnant una reforma cosmètica de la Constitució, des d’una concepció falsament federal basada en disset comunitats “federades” que es nega a reconèixer el caràcter plurinacional de l’Estat espanyol i el dret a decidir o a la secessió de les nacions que conformen l’Estat.

Fins i tot penso que  els federalistes de debò, els que creuen que el pacte federal s’ha d’establir entre iguals, entre col·lectius lliures, tal com defensava en els seus escrits un dels nostres màxims experts en federalisme, l’enyorat  Miquel Caminal, (“Triologia federal: tres cartas de un federalista catalán”, Sinpermiso, desembre 2013), haurien d’optar pel doble “sí” com a darrera opció d’obligar a l’Estat espanyol a moure fitxa: només si veuen que marxem, poden posar una oferta digna de ser analitzada damunt d’una hipotètica taula de negociacions. Caminal acaba afirmant  en aquell article que “la secessió de Catalunya és una opció inevitable i legítima quan el pacte federal és impossible”.

Les raons pel “sí-sí” des d’una posició d’esquerres són nombroses: començant per la possibilitat real que oferiria la independència d’impulsar un procés constituent, de construir un país nou, en el que les esquerres podrien ser  hegemòniques, amb tots els canvis estructurals, començant per la defensa de l’estat de benestar i la lluita contra les desigualtats, que aquest fet hauria de comportar. En tot cas, és evident és que les esquerres, si no es volen suïcidar,  no poden ser alienes a un moviment, transversal i de vegades contradictori, però que representa la major mobilització de masses que mai no ha existit a Catalunya.

La gent d’ICV podem propugnar el doble “sí” amb plena sintonia amb la nostra tradició política. Amb la de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerres, aquell partit provinent del PSAN, que encapçalat per Joan Armet, va fundar Iniciativa per Catalunya, l’any 1987, confluint amb el  PSUC de Rafael Ribó. I amb la tradició del mateix PSUC, en el que sempre han conviscut una ànima federalista i una ànima més nacional, que va defensar la seva personalitat diferenciada, enfront dels intents assimilacionistes del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Pels que sempre hem entès que Catalunya com a nació té dret a l’autodeterminació, més enllà de les opcions concretes adoptades en cada moment històric, la decisió no és gens difícil. El meu PSUC és el del primer secretari general del partit, Joan Comorera, quan deia al Parlament de Catalunya l’any 1936: “En l’ordre del dret a Catalunya a la seva autodeterminació, nosaltres no tenim limitacions. Nosaltres acceptem que, si en un moment històric, Catalunya es veiés en la necessitat de separar-se d’Espanya d’una manera total i absoluta, és molt probable que nosaltres, que no portem l’etiqueta de separatistes, ni de catalanistes, no fórem dels que ens quedaríem enrere”. Ara, més que mai, aquells que volem defensar els interessos populars hem de ser al costat de la majoria del poble.