"Les primeres vacunes haurien d'arribar a principis de l'any que ve. Si anés molt bé a finals d'aquest, però direm a principis del següent" deia el ministre Salvador Illa aquest dimarts passat. I vam començar a respirar alleugerides: veiem la llum al final del túnel. Els grans defensors del neoliberalisme i del lliure mercat van sortir en tromba: la vacuna s'ha aconseguit sense intervenció pública. Sembla que respirem alleugerides gràcies a una empresa farmacèutica.

Heus aquí el miracle. Més enllà del debat sobre si la vacuna de Pzifer forma part o no del programa Warp Speed, on la companyia diu que no i Donald Trump insinua que sí -cap de les dues parts mereix massa credibilitat-, és interessant fer l'exercici d'anar enrere i analitzar l'evolució i el procés d'investigació en la tecnologia utilitzada per aquesta vacuna. Aquest fil del mateix dia en què s'anunciava l'èxit de l'evolució de la vacuna explica d'on sorgeix la base utilitzada per la vacuna i la importància de la recerca pública per establir-ne aquestes bases. O dit, d'una altra manera, si rastregem una mica, a l'origen de moltes investigacions al final hi trobem molta inversió pública en I+D, via recerca en les universitats públiques, ajudes públiques...

La investigació bàsica, de desenvolupament o investigació de processos biològics moleculars, previ a la realització dels fàrmacs, es realitza fonamentalment en centres d'investigació i universitats públiques a tot el món. A més a més, la tercera part dels assajos clínics, utilitzats per demostrar l'efectivitat dels fàrmacs, reben finançament públic. Però tot i que la major part de la investigació es porta a terme en agències i institucions públiques o empreses amb fons públics, els governs han renunciat a la seva responsabilitat en el procés de desenvolupament de nous fàrmacs, i l'han delegat a la indústria farmacèutica.

El fet és que la crisi derivada de la Covid-19 ha fet encara més òbvia la importància de la recerca i la ciència. A Catalunya els darrers mesos ha ocupat més minuts als mitjans públics que en tota la història de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (disculpes per l'exageració). De fet, hem convertit en herois nacionals a alguns investigadors, però hem apuntalat la imatge de l'investigador elitista i alienat socialment, que amb l'argument d'una suposada distància conceptual desenvolupa la seva recerca d'esquena a la ciutadania. Però la recerca a Catalunya ocupa a milers de persones.

Tot i que, al nostre país és a les universitats on es concentra una gran part de la recerca que es fa, veiem com també es basteix un entramat d'ens públics, privats i d'altres publico-privats (com són els centres tecnològics, els de recerca, instituts, fundacions, hospitals i empreses) que van agafant pes, i gràcies al que de mica en mica l'administració pública renuncia a la investigació bàsica i el coneixement per se. Si amb la vacuna de Pzifer, on la dinàmica agressiva del mercat ha condicionat aquesta setmana les notícies quan hem sabut que el cap de Pfizer ha venut bona part de les seves accions de l'empresa a bon preu després d'haver anunciat la vacuna, en la recerca a Catalunya també estem veient com cada cop es posa més en valor el rèdit econòmic del que es descobreix i se'n potencia la mercantilització.

Tot això ho explico per posar a debat quin és el model de recerca que es potencia des del sistema farmacèutic i de les grans indústries i com d'important n'és la recerca pública. En el cas de la vacuna veiem com durant anys ha existit una recerca pública que ha fet la feina bruta, aquella que en mans del mercat era poc rendible, i que quan comença a tenir resultats positius o "apunta maneres" les grans farmacèutiques s'hi aboquen: aprofiten les inversions públiques fetes prèviament per quedar-se'n els drets, treure'n un benefici econòmic, i de pas, com el CEO de Pfizer, engrossir les butxaques d'uns pocs particulars.

En definitiva, el sistema d'investigació, desenvolupament i comercialització de medicaments i vacunes està terriblement viciat i requereix una revisió en clau democràtica, on es qüestioni l'enorme poder dels oligopolis farmacèutics que provoquen situacions de desigualtat, falta d'accés, sobremedicalització i danys col·laterals a la salut pública, i es treballi una alternativa. Una alternativa que no obviï el debat, com va passar fa uns mesos al Parlament, de la creació d'instruments i estructures per garantir que el lucre no s'anteposa a la vida, i deixar de no reproduir el mecanisme del rescat bancari amb les farmacèutiques: la recerca base dels medicaments i les vacunes amb fons públics per després comprar a preu d'or a la farmacèutica la vacuna.