Les enquestes estan emetent el seu veredicte sobre les eleccions andaluses, que se celebraran diumenge vinent, i coincideixen en un escenari de victòria de les dretes. Juan Manuel Moreno Bonilla té molts asos per continuar al capdavant de la Junta, sol o en companyia d'altres. El PP experimentarà un ascens espectacular i Vox també creixerà. La incògnita és en aquests moments -tret de sorpresa- si la suma de les esquerres superarà el PP, cosa que l'obligaria a posar-se en mans de Macarena Olona.

Andalusia serà un mirall del que ens espera i tindrà un impacte directe en la política espanyola i també en la catalana, agradi més o menys. La gestió de les crisis econòmiques sol castigar els governs i aquest cop no sembla que hagi d'haver una excepció. En el cas de la societat andalusa, a més, el PP pot aparèixer de cara a una part de l'electorat com una aposta renovadora després del llarg règim socialista a la Junta. A més, a diferència del Madrid ayusista, Moreno no genera tants anticossos i ha patentat un mètode pragmàtic que defuig controvèrsies i neutralitza discursos contraris.

Fins aquí, el context andalús respon als mecanismes clàssics de la política. Però, més enllà del Guadalquivir, convé aturar-se en els perquès de l'hegemonia conservadora en el discurs i en l'àmbit mediàtic. No sembla pas un fenomen de l'estat espanyol. Només cal fer una mirada a l'exterior per comprovar quines forces tiben més i condicionen el debat polític. S'ha vist en eleccions recents, sigui a Hongria o a França. Per no parlar d'uns Estats Units on l'ala més intransigent del Partit Republicà talla el bacallà en l'agenda política. 

Seria erroni reduir a un problema de comunicació les febleses de les esquerres, en general. Segons el CIS, l'economia continua sent el problema que més neguiteja la ciutadania. Després ve la sanitat -que preocupa molt més a l'opinió progressista- i l'atur. Precisament en ocupació, l'actual govern espanyol pot esgrimir alguns èxits, que s'han mostrat en la reducció de la temporalitat. També costa de creure que les mesures enarborades per la dreta -com la reducció d'impostos- generin entusiasmes imprevistos. És la manca d'un projecte vist com a prou engrescador o mancat d'"autenticitat" el que fereix les posicions de les forces de progrés o que es reclamen d'esquerres. 

En moments de crisi, la ciutadania no mira els programes i potser tampoc a les mesures concretes adoptades sinó que reclama fortalesa als governs. Les esquerres han d'aprendre -i haurien de fer-ho aviat- a governar sense generar controvèrsies a cada moment. Voler reforçar perfil propi a cada moment provoca una indolència creixent per part de l'electorat que pot posar en safata al bloc de dretes un poder que l'esquerra no haurà sabut defensar.  

En el cas de Catalunya, si en algun moment Pedro Sánchez va creure que adoptar una política distant o cínica envers la Generalitat li podia sortir a compte, a aquestes alçades ja ha de percebre que no és així. No té aliats a la dreta i només pot confiar en la majoria de la investidura. Però l'ha d'afermar. No en té prou a aguantar com sigui fins al final. Si greuges com els incompliments en inversions no es resolen amb voluntat política, l'aliança -ni que sigui purament pragmàtica- amb un sector del sobiranisme serà inviable. Pels qui confien en què Catalunya en traurà alguna cosa d'un empitjorament de la situació, com, per exemple, amb un govern PP-Vox, només cal recomanar-los que repassin la història. Pel que fa a Sánchez, les campanes andaluses són el darrer avís. Amb el manual de supervivència no n'hi haurà prou. Caduca diumenge.