Aquesta setmana un diari de Ginebra publicava que Joan Carles I hauria cobrat dels seus íntims amics els monarques de l'Aràbia Saudita 100 milions de dòlars en comissions per l'AVE entre Medina i la Meca, i hem sabut també que la seva examant, Corina Larsen, el denunciarà per les amenaces que ha rebut per no comprometre'l. Fins i tot amb implicació dels serveis secrets espanyols.

Amb el rei emèrit ja plou sobre mullat. Al final del franquisme i en els primers anys de la democràcia, el vell monarca, que el 1969 va ser ungit com a hereu pel dictador Francisco Franco, va anar amb peus de plom. La monarquia es va incloure amb calçador però també un blindatge d'acer a la Constitució. Va ser una de les concessions de l'esquerra i l'antifranquisme al búnquer franquista, que acceptava drets i un sistema democràtic a canvi de mantenir els privilegis i les estructures de poder econòmic i polític sorgides de l'alçament feixista. Això, però, no va estalviar que durant anys la del jove Borbó fos una figura criticada al capdavant d'una institució devaluada.

El cordó umbilical amb el franquisme es va trencar aparentment la nit del 23-F de 1981 i el paradigma va canviar. Vestit d'uniforme, Joan Carles I va aparèixer a les televisions de milions d'espanyols per posar-se al costat de la democràcia quan el cop d'Estat, del que ell en tenia un coneixement diguem-ne que íntim, ja estava pràcticament sufocat. Allò va ser un autèntic punt d'inflexió.

L'esquerra que estava a punt de pujar al poder i ocupar-lo de forma gairebé omnímoda durant una dècada el va abraçar i centenars de milers de republicans espanyols (i també catalans) es van convertir en joancarlistes. I ja teníem la monarquia convertida en un mal menor i una institució que, en contrast amb els escàndols dels Windsor, fins i tot era una representació amable i presentable d'Espanya dins i fora de les seves fronteres.

Es va crear un context ideal per a la impunitat. Els negocis i les comissions s'han sovintejat combinant-se amb una vida personal allunyada del que es predicava i ensenyava en una premsa brutalment acrítica. Irregularitats que també abraçaven el cercle de relacions i la família del cap de l'Estat. Però la crisi econòmica, la proliferació dels mitjans alternatius, el desgast de les estructures del règim del 78 i la decrepitud del vell monarca han ajudat a que caigui el vel. La monarquia es qüestiona i ja no és només ERC qui la impugna a la totalitat a les Corts. Ho van començar a fer IU i el PNB i ara ho fan Podem, Junts per Catalunya i la resta de les minories. Tots ells han volgut ara que, al Congrés, s'hi creï una comissió d'investigació per aclarir si el cap de l'Estat cobrava o no comissions i doni explicacions.

Les seves demandes han topat, de nou, amb la negativa del PSOE, que argumenta que la figura del cap de l'Estat és "inviolable" segons la Constitució del 78, que ha esdevingut un mur políticament irreformable. Adriana Lastra, que passa per ser de les més progres al voltant de Pedro Sánchez, ho ha recordat amb resignació. Els socialistes saben que la seva posició esdevé cada cop més indefensable. Que serà cada cop més complicat governar amb Podem, els comuns i els vots dels independentistes l'any 2020 i dir no a acabar amb la impunitat dels Borbons, als que les tres dretes defensen amb vehemència.

El canvi de xip els socialistes ja l'han fet en altres àmbits, com ara el de la igualtat. No cedir les competències en aquest àmbit va ser el passat estiu un dels motius de la topada amb Podem que va acabar en la repetició de les eleccions el 10-N. I aquesta setmana ha estat motiu d'un enfrontament ben visible dins el govern de coalició. L'han protagonitzat Carmen Calvo i Irene Montero. Uns i altres volen enarborar la bandera de la igualtat.

És la gran revolució cultural del segle XXI i cap governant que vulgui connectar amb les majories pot ser-ne aliè (per això al PP els incomoda tant el discurs reaccionari de Cayetana Álvarez de Toledo). Els polítics cavalquen als lloms de les demandes feministes a través de reformes legals contra els abusos, facilitant l'apoderament o millorant la conciliació. Aquest darrer aspecte és fonamental per combatre la bretxa salarial: només un 3% dels homes amb fills es redueix la jornada per cuidar-los enfront un 26% de les dones, amb el conseqüent fre a la seva progressió laboral.

Fins quan, però, podrà el PSOE seguir pujant al carro de la modernitat en els drets de les dones, la protecció del medi ambient o el foment de l'economia circular i dir que no a fiscalitzar qualsevol poder o a escoltar els catalans a través de les urnes? Passar-se quatre anys dient que no amb cara de fugir d'estudi pot ser molt poc agraït. Les revolucions, quan estan presidides pel sentit comú, són imparables.