Els carrers, aquest dissabte, tornaven a fer olor de certa normalitat. A la Diagonal de Barcelona, pràcticament deserta des de feia 48 dies -els que s'ha allargat el confinament més sever-, la combinació de runners i de vianants recordava la d'un cap de setmana habitual. Si s'observava amb deteniment l'escena, però, una sèrie d'elements exemplificaven l'excepcionalitat de la jornada: a les mascaretes i als guants s'hi sumaven cues ordenades a les fleques i a les farmàcies. Cues silencioses, espaiades, davant d'establiments pràcticament buits. Tan impensable fa un més i mig com impensable és ara aspirar a recuperar la normalitat en el curt termini. És el moment de posar les llums llargues i reflexionar sobre com ens canviarà una crisi inesperada, que ens ha posat davant del mirall i que ens fa qüestionar com vivíem fins ara.

És per això que a NacióDigital estrenarem aviat una sèrie per explicar el món que vindrà després del coronavirus. Una vintena de reportatges -en detalla uns quants Pep Martí en aquesta peça, en la qual obre boca amb l'opinió de deu pensadors sobre els efectes de la crisi sanitària- que posaran el focus en les grans preguntes que ja han sorgit i que sobrevolaran els propers mesos i anys. Com sortirem de la crisi econòmica i social que ja ha començat? Com seran les relacions socials en un món marcat per la distància -obligada-, els guants i les mascaretes?

Com serà el mercat laboral ara que ens hem obligat a treballar des de casa, almenys en les feines que és possible? Com canviaran les ciutats? Com s'abordarà ara el canvi climàtic? Com afrontarem la propera pandèmia? Com tractarem els avis, vist el forat negre de les residències? Com afrontarem la mort, relativitzada aquests dies per les grans xifres i per funerals inhumans amb només tres persones? Són només set exemples dels grans debats que s'obriran. Tots ells presenten ramificacions, i tindran impacte directe en el dia a dia. Acostumats a transitar amb el pilot automàtic, el coronavirus ha agafat la ciutadania desprevinguda i els governs, a contrapeu.

A Catalunya, per exemple, la resposta a la pandèmia la lidera un Govern que es va autoimposar una data de caducitat davant les discrepàncies constants -ni tan sols la Covid-19 les ha aturat- entre Junts per Catalunya (JxCat) i ERC. A l'Estat, el primer executiu de coalició de la democràcia ha optat per receptes velles -recentralització, presència d'uniformats- que ha hagut d'anar matisant davant les queixes de les autonomies i dels socis de legislatura. Pedro Sánchez, el líder que fa bandera de la seva resistència, mai ha tingut ni tindrà una prova com aquesta.

I haurà d'afrontar-la en un context de desfeta econòmica. Les previsions de davallada del PIB a l'Estat i a Catalunya superen el sotrac del 2008, una crisi que només ha estat superada en part i que no ha deixat un pòsit visible en forma de solucions solidàries.  Els indicadors han quedat obsolets, i les institucions supranacionals -la Unió Europea, per exemple, que ha tornat a exhibir lentitud i poca practicitat en els primers compassos- hauran d'obrir l'aixeta. Costa pensar un escenari en què els estats més tocats -Espanya, Itàlia- no hagin d'acollir-se a mecanismes formals de rescat, tenint en compte els nivells de deute públic i d'atur que ja hi ha en aquests moments.

La pandèmia ha servit per retratar el pòsit de cada societat. I també dels governants. Només cal comparar com, al nord d'Amèrica, s'evidencien les diferències entre Donald Trump i Justin Trudeau, per exemple. O com a Suècia s'ha optat per una estratègia més flexible i basada en la confiança en la ciutadania per modular fins a quin punt feia renúncies en la seva llibertat. Aquest és un dels debats apassionants que vindrà, i l'estat d'alarma a Espanya l'ha posat damunt la taula: fins on estem disposats a renunciar per combatre una epidèmia? Acceptarem una democràcia rebaixada per fer front a més episodis com aquest, que els científics veuen probables? Les respostes no seran senzilles, però amb la vostra ajuda provarem de buscar-les.