No trigarem gaire a veure articles sencers sobre el passat de José Ángel Hidalgo, les seves evidents connexions amb el procés, un currículum de febleses personals, anecdotari deshonest i mala reputació. És el pas següent a donar opinions que no agraden i a rebre un avís seriós dels seus caps directes. José Ángel Hidalgo és des de fa 10 anys funcionari de la presó d'Estremera. Aquest dimarts a la nit va publicar un demolidor article a la revista CTXT sobre els seus sentiments respecte a l'empresonament de polítics catalans. Un article imprescindible en què assegura que se sent utilitzat i avergonyit per ser una baula de la cadena que manté a la presó un grup d'homes i dones per motius polítics.

Doncs bé, poc després de ser entrevistat ahir a El Món a RAC1, Hidalgo va rebre un avís dels seus superiors. El citaven aquest pròxim dilluns davant la Secretaria General d'Institucions Penitenciàries. I li recomanaven que s'hi acostés amb un advocat. Cosa especialment tranquil·litzadora i que fa pensar que segur, segur, segur que no tindrà cap problema ni laboral ni de cap altre ordre. És més, el més probable és que el motiu de la cita res tingui a veure amb el contingut de l'article ni amb les seves opinions, contràries a les que expressen amb alegre unanimitat bona part dels líders polítics, mediàtics i socials espanyols.

El Bròquil s'està florint. Tu ja m'entens. I ens podem plantejar si a partir d'ara hem de tornar a parlar amb metàfores, subterfugis i dobles sentits, per evitar l'abast de la censura que impera els nostres dies. Si haurem de revisar el diccionari, reconstruir els mots i donar-nos entre tots un nou codi de comunicació, xifrat, que no aixequi sospites. On es pugui tornar a dir tot. On no es puguin censurar cançons, ni empresonar emocions en un paper. I que d'aquí a molts anys, els successors de La Trinca parodiïn les coses que ens vam haver d'empescar per fugir de la censura.

Aquest cap de setmana farà 6 mesos exactes de l'1-O. El Big Bang de la política catalana i també espanyola. El punt de fuga que marca més d'una generació. La implosió que explica com es va anar deformant el sistema planetari de partits, associacions, institucions, de com tot va anar-se arrossegant i desfigurant-se cap a aquell punt central, una acumulació de força sense precedents. I com ara, mig any després de l'explosió només estem començant a albirar quina forma en tindrà el cosmos que en sortirà.

El primer mig any de l'1-O demostra que no hi ha res del que s'ha escrit respecte a les conseqüències d'aquell dia que sigui definitiu. Continua tot en un moviment circular imparable, esperant un refredament que ho calcifiqui i ho clarifiqui. El que sí que sabem és que en aquests sis mesos hem estat testimonis d'un evident deteriorament democràtic en tots els camps. En el camp de la llibertat d'expressió, en la quantitat i pluralitat de premsa, en la capacitat de criticar tot allò que no va bé. També en la voluntat d'acceptar opinions alienes. Estem pitjor, molt pitjor que fa 6 mesos. I res garanteix que d'aquí a mig any no trobem a faltar el dia d'avui, en plena putrefacció sistèmica.