La nostra filla Carla i en Leo han sigut pares i ens han fet avis. Ens han ofert una nova vida. Els fills et tornen en nova vida la vida que vas donar.

Extraordinària experiència sota el regne de la tendresa. La nova oportunitat d'escriure, ara més als marges, a peu de pàgina, en els crèdits, en la contraportada o en la bibliografia unes pàgines de vida en el llibre en blanc de la biografia del net.

Angoixats per masses futileses no ens adonem dels veritables fets que són la transcendència. I ens desentrenem de la valoració de les emociones plenes de pell dels nadons.

Del net fràgil que pren la vida, que respira per primera vegada l'aire, que testeja la pell amb el tacte de les mans que l'acaronen. Busca i troba el pit per substituir la placenta i donar continuïtat al cordó umbilical.

L'experiència del naixement retorna, amorosida pels anys. Ara pren una nova dimensió. Ser avis no és la rèplica de ser pares sinó la madura consciència que els fills t'estan substituint, de la seva manera. Passes a una altra etapa, sobtadament.

Quan va morir el pare, ja fa masses divuit anys, vaig sentir, viure amb intensitat, ansietat, tristesa i finalment amb acceptació el paper de fonaments i sostre de la família. Ell era la força i la mare la cura, els dos pals de paller de les bases de l'estructura de la família.

Quan la mare va iniciar la demència, l'Alzheimer, vaig tornar a reafirmar la mateixa sensació. Absència i fragilitat dels pares, dels sogres, et fan situar en el lloc de la responsabilitat i els rols comencen a invertir-se.

La mare ens va fer tornar als bolquers, als triturats, als canvis posturals, al llenguatge del tacte i als silencis. Retorn i presagi del besnet i de la recuperació de la petita infància. Ara nosaltres la cuidem, amb els cuidadors, com ella va fer-ho amb nosaltres. I ella, aparentment autista i amb alta vulnerabilitat, s'ha esperat pacient, resilient, com diu la Carla, que arribés el seu besnet, per passar el relleu de la vida.

Ella, la mare, llevadora i infermera (practicant en el seu temps professional) no ha pogut seguir l'arribada al món amb tota la lucidesa. Ella va acompanyar tantes vegades a iniciar vides i ara participa, almenys, en la família extensa a casa de l'arribada del besnet.

Podem compartir quatre generacions en la casa gran. Me n’alegro d'haver tingut els fills ben aviat; la primera els vint-i-cinc anys, deu anys abans, de mitjana, que les mares d’ara.

Recordaré sempre la il·lusió, amb llàgrimes d'emoció, d'alegria, el dia de la noticia que el net havia començat a viure al ventre. Gravat en la memòria el sentiment d’en Pol, el fill, el germà.

Seguiment pas a pas de l'embaràs fins el part. I agraïment infinit per poder gaudir d'unes condicions de vida, d'estima i de sistema sanitari públic. I pensar amb tristesa que tantes dones i nens privats de les condicions de dignitat. Els nens de la pobresa, de la guerra, de l'exili, del refugi. I tants adults que no arriben a ser avis.


També de l'orgull del sistema sanitari públic de Catalunya que ofereix el Pla Maternoinfantil a tothom. Alta qualitat, equitat i  professionalisme. Ciència i Humanisme. I quan ho vius en primera persona dones molt valor. Des de les llevadores i els ginecòlegs   amb ofici fins tot el Servei de Obstetricia-Ginecologia de l'Hospital de Santa Caterina a Salt. Solvència professional, tracte proper orientat a l'apoderament de la mare, dels pares.  

Pocs llocs al món tenen la nostra atenció a l'embaràs, part, puerperi i primers anys de vida de l'infant. La desmedicalització forma part dels objectius del seguiment de l'embaràs i el part. La promoció de la lactància materna ha  esdevingut norma i horitzó. Control pediàtric organitzat des dels cribratges al protocol del nen sa.

Fer anys és poder començar noves etapes a la vida. Ara ser àvia i no deixar de ser professional, i tantes altres coses. Gaudi.

Arribar a casa i reviure el pas lent de les hores, els silencis, l'escolta de la respiració, l'olor i el tacte que ja havia oblidat de la pell del nadó. Tornar a tancar les portes amb suavitat, parlar fluix, baixar la televisió. Regals quotidians de l'univers dels primers dies, setmanes del nounat. El sentit de la cura en la màxima expressió de la mare i el fill, de la família àmplia i dels amics. Del saber que el meu pare ho viu a través nostra. Veure com els nadons desperten el millor dels germans, de totes les persones.

Tinc un sentiment personal de felicitat per compartir. Orgull de poder viure en un país com Catalunya que pot acompanyar a tothom en aquesta etapa tant important que és tenir un fill. Dignitat i ambició. Tenir cura, vocació i responsabilitat personal i col·lectiva.

El valor i el poder de la tendresa, instint, art i vocació.

Recordant la cançó d’en Lluís Llach, La tendresa:

“Ah, si no fos per la tendresa
que espera
la tendresa
que exalta
la tendresa
que estima quan fa por la solitud..."