Era l’any 1898 que Joan Maragall escrivia el poema “Oda a Espanya”. Fa, doncs, força més d’un segle que ja blasmava –això sí, en rima- l’uniformisme espanyol i la seva incompatibilitat amb el reconeixement de la diversitat. Les eleccions d’aquest diumenge han donat pràcticament el doble de vots als partits defensors del dret d’autodeterminació en relació a les sigles que s’hi oposen i que es neguen a fer cap modificació, per menor que sigui, de l’estatus actual del nostre país. Malgrat haver-se produït nivells d’abstenció no desitjables –així i tot, amb una participació superior a la mitjana europea i a l’espanyola- és evident que som a l’inici d’un canvi històric que haurà de culminar-se en pocs mesos. A nivell nacional, (Catalunya, País Valencià i Balears, no caldria dir-ho, però per si de cas...) el partit que ha guanyat les eleccions a Espanya, el PP, ha perdut la meitat dels vots en terres valencianes, el 35% a les Balears i el 29% al Principat, on han estat relegats a una cinquena posició. Malauradament, però, a Catalunya Nord ha guanyat el Front National de Le Pen per raons llargues d’explicar, però fàcils de comprendre.

De la Jonquera a Alcanar, els partits que donen suport al dret d’autodeterminació (ERC, CiU, ICV) han passat del 38% de suport electoral a un 56%. Han pujat, doncs, en cinc anys, un 18%, mentre a la majoria de pobles i ciutats, inclosos els nuclis més grans, com Barcelona, ERC i CiU han quedat en primer lloc i ICV ha superat els socialistes. El partit guanyador, ERC, ha fet uns grans resultats a tot arreu. No es tracta, per tant, de canvis en unes eleccions, sinó que ja s’han convertit en les eleccions del canvi. Al País Valencià, les formacions progressistes són majoria davant del PP i permeten pensar en un futur millor, en el retorn a la decència, a la dignitat i a la política democràtica i nacional, amb la joia de l’escó obtingut per Jordi Sebastià, de Compromís, alcalde de Burjassot. A les Balears, també hi ha resultats favorables per a l’optimisme en properes dates electorals. El PSM no s’hi ha presentat, però ERC hi ha fet un bon paper, com Esquerra Unida i també la novetat de Podemos. En clau de futur, una MÉS reforçada i ampliada podria adquirir el paper més protagonista que, fins ara, encara no hi ha tingut l’esquerra nacional. En fi, tot aquest terratrèmol electoral tindrà conseqüències evidents en els comicis municipals del maig vinent, a tot arreu. A les Balears caldria actuar, ara, amb tant de patriotisme com ciència, no sols per posar fi a l’etapa nefasta de Bauzá, sinó també per a garantir que el futur de les illes no sigui tampoc un caprici del PSOE, sinó que les forces polítiques del país hi assumeixin un rol més decidit i més decisiu.

Tan sols algú que ignorés els vincles afectius i de proximitat i complicitat personals que sempre han existit entre els germans Maragall, podria escandalitzar-se de la presència del president en els actes públics on participava el seu germà Ernest, sense haver de recórrer a desqualificacions tan barroeres com falses. Al cap i a la fi, Pasqual Maragall tota la vida ha fet el que li ha donat la gana. Veure els dos germans en actes on tothom cridava “independència” deu ser sorprenent per a alguns, potser per a molts. En aquests moments, ja no ho crec. Mai no oblidaré aquell dia de primavera de 2005, sent ell president i jo fora del govern, però sí que hi era ERC, quan em va dir, en una conversa privada a Palau: “Josep-Lluís, tenies raó. No hi ha res a fer. No hi ha federals, allà. No queda altra sortida que la independència i, tant de bo, una Europa federal”. Del 1898 ençà, han passat massa anys, però ja és sabut que les coses bones costen d’arribar. Joan Maragall va escriure un poema. A Espanya, suposant que l’hagués llegit algú, està clar que no el va entendre ningú. Aquí, el van llegir molts, en silenci, en veu baixa, d’altres en veu alta i, alguns, el vam arribar a memoritzar i tot , de dalt a baix. Ara, com a símbol de la profunda transformació que s’ha produït al si de la societat catalana, els néts ja no es limiten només a recitar o a llegir el poema, sinó que afirmen, amb el cap ben alt i tota l’esperança en els dies que vindran, el darrer vers: “Adéu, Espanya!”