Fa temps que es diu que els presos polítics, que passaran les Festes a la presó abans de tornar a Madrid per ser escarmentats, són ostatges de l’Estat espanyol. Però sent això una ignomínia, encara ho és més constatar que també ho són els polítics -d’aquí i d’allà- que estan lliures i que tenen el criteri segrestat. Començo pels d’allà. Fem un esforç per pensar que el govern de Pedro Sánchez -que ho és, recordem-ho un cop més, gràcies als vots independentistes- creu sincerament que fer un Consejo de Ministros a Barcelona és un acte d’afecte a Catalunya.

Va, i posem per cas que també consideren un detall de bona voluntat rebatejar l’aeroport d’El Prat amb el nom del president Tarradellas. A cop de repetir la conyeta del ‘ja sóc aquí’, potser encara ens veuen devots d’un president que va blanquejar la Transició que ens escanya. En realitat, Tarradellas representa el perfil de català que els agradaria que encara fóssim quaranta anys després: resignat al poder i a la indivisibilitat d’Espanya.

Però resulta que, mentre aquí molts veiem en els gestos de Sánchez una presa de pèl -si no una provocació-, allà hi ha un sector notable de la política i l’opinió publicada -i em temo que també de la pública- que considera que la seva reunió amb Torra ha humiliat i traït la sacrosanta unitat de l’Estat. En aquest escenari, costa imaginar quin és el marge de negociació que es poden permetre i, de fet, ja ho han avisat per activa i per passiva: res que se surti del marc de la Constitució.

En cas contrari, ja ho han vist a Andalusia, patacada electoral.I això ens porta als polítics d’aquí. De què serveix fer-se els durs quan no tenen poder per plantar-se en res? Ni tan sols per acabar una roda de premsa de la portaveu del Govern, no fos cas que la ministra espanyola s’hagués d’esperar. No només els han colat el rebateig de l’aeroport sinó fins i tot una discussió semàntica absurda al voltant del que sigui que ha decidit el govern espanyol sobre el judici de Lluís Companys.

Amb tot el respecte per al president afusellat, no sé de què estem parlant quan els presos polítics -és a dir, els vius- s’esllangueixen a la presó. En nom de quin diàleg ens hem tornat tan mesells quan ja ens han avisat que no hi ha res significatiu a parlar?Al final, hem acabat l’anunciada tardor calenta protegint contenidors, i l’apocalipsi prevista per al 21-D ha estat tan tens com una vaga de taxistes. I el pitjor de tot és la capçalera de la manifestació de divendres: tombem el Règim.

De veritat? Em sembla intel·ligent acceptar que no vam passar cap d’aquelles pantalles que ens deien que havíem passat, però és surrealista pensar -un cop més- que arreglant els problemes d’Espanya, es resoldran els nostres. A aquest pas, la nostra aspiració d’aquí a quaranta anys serà aplaudir el nom que posin a l’estació de l’AVE de La Sagrera. Si és que l’han acabada.