El gran èxit de la intervenció de l'autonomia catalana mitjançant l'article 155, acompanyat d'una ofensiva judicial, policial i mediàtica ben coordinada pel poder executiu amb la connivència dels principals partits nacionalistes espanyols, és haver col·locat el moviment independentista en una cruïlla diabòlica.

La crispació i els tensos debats que han enfrontat els diferents sectors de l'independentisme en els darrers mesos mostren clarament els límits de la ratera on els artífexs del 155, sigui per disseny o sigui per casualitat, han aconseguit tancar-lo.

Per una banda, els partidaris de l'estratègia unilateral, amb la seva defensa a ultrança del president Puigdemont i d'una República més volguda que real, semblen no adonar-se de les conseqüències que tindria qualsevol intent de fer efectiva la declaració del 27 d'octubre.

No és que ignorin que aquesta estratègia ens obligaria a fer front a un increment de la repressió per part de l'Estat espanyol, sense poder esperar en principi cap ajut immediat d'unes institucions europees que sempre prioritzaran la integritat territorial dels estats per damunt de les demandes de les minories nacionals. El problema no és pas aquest. Si només haguéssim de fer front a la repressió de l'estat matriu, la via unilateral seria segurament una estratègia guanyadora, tenint en compte sobretot la malaptesa d'aquest estat en particular.

El problema de la via unilateral és que porta ineluctablement a la confrontació irreconciliable entre dues meitats de catalans, ara mateix ja prou antagòniques. La continuada repressió espanyola pot avivar els suports republicans, però a la llarga l'obstinació en construir una República inexistent d'acord amb una majoria molt ajustada només pot erosionar els suports de la societat catalana, de tarannà més aviat conservador. En comptes de fer nous republicans, la via unilateral, si no assoleix cap resultat tangible en el curt termini, s'arrisca a esdevenir un projecte minoritari que vagi exhaurint les seves forces en inútils gesticulacions.

A l'altra banda, però, aquells que demanen realisme i una estratègia que redueixi el nivell de confrontació amb l'Estat, sigui abandonant la via unilateral o prioritzant la recuperació de les institucions autonòmiques, semblen menystenir la determinació i la intransigència del nacionalisme espanyol.

Una vegada desactivat el perill imminent de la independència, l'espanyolisme, sigui el de caire conservador o el neoliberal-populista, no vindrà pas a seure amb el catalanisme per trobar un encaix possible de Catalunya en una Espanya reformada. Ben al contrari, encara atiarà més la fractura social i la criminalització d'amplis sectors del país, amb l'objectiu d'assolir una victòria total i definitiva sobre un moviment que perceben com a traïció i heretgia.

Aquest furor de creuada ni triomfarà ni generarà cap mena d'estabilitat, sinó tot el contrari. Com tantes vegades en la història, el més probable és que l'estat espanyol entri en un nou cicle de violència de conseqüències imprevisibles. Espanya tornarà a ser un estat fallit. Però Catalunya no s'haurà apropat gens ni mica a la República que molts anhelem.

I doncs, què cal fer?

Cadascú té la seva opinió. I jo només puc donar-hi la meva. Crec que les dues posicions dins l'independentisme tenen part de raó i cal trobar una estratègia comuna que ens permeti superar aquesta etapa de retrets mutus per començar a construir un projecte comú, no només per als independentistes, sinó per al conjunt d'habitants de Catalunya, sense cap mena d'excepció.

Això vol dir, en primer lloc, abandonar la idea que es pot fer una república sense un suport clar i majoritari de la societat catalana. La via unilateral ha servit per donar un saludable cop damunt del tauler podrit de l'Estat espanyol. Però ara que totes les peces jeuen escampades per terra, perseverar-hi sense atendre les condicions polítiques i socials és d'insensats.

Però tampoc es pot simplement tornar enrere i actuar com si res no hagués passat. L'autonomisme és mort i ben mort. Qualsevol intent de ressuscitar-lo està condemnat al fracàs, i està bé que així sigui. Fins que l'estat espanyol no tingui una nova constitució o Catalunya no tingui un Estat propi, les institucions catalanes continuaran intervingudes d'una manera o d'una altra. I tots n'hauríem de ser conscients.

Ara és l'hora, per tant, d'unir-nos, no pas per assolir la independència, sinó per defensar el dret a l'autodeterminació que tots plegats tenim com a poble i que cap poder de l'Estat pot arrabassar-nos si no és per la força. En la defensa d'aquest dret fonamental, no podem fer cap pas enrere. I és en aquesta defensa, que inclou també els drets civils i socials que afecten el conjunt de la ciutadania, on ens podrem retrobar una àmplia majoria de catalans, no només els independentistes, sinó també els comuns, fins i tot sectors del PSC i d'altres partits estatals amb una concepció federalista d'Espanya.

Em sembla que la defensa ferma i decidida del dret a l'autodeterminació, o del dret de decidir, fins i tot recorrent si cal a la desobediència civil i pacífica, tal com es va fer l'1 d'octubre, és l'únic camí que pot aplegar una majoria suficientment àmplia de catalans i alhora forçar l'Estat espanyol a mostrar la seva autèntica cara, aquí i arreu.

Perquè no ens enganyem. El nacionalisme espanyol serà igual de bel·ligerant amb la independència que amb l'autodeterminació. Però en el combat contra la primera tindrà la complicitat de mitja Catalunya, de pràcticament tota Espanya i de gairebé tot el món. En el combat contra la segona, en canvi, haurà de jugar tot sol i a la defensiva. És aquest, i no cap altre, el nostre combat, el combat de la democràcia contra la tirania.