És bo que es vegi amb claredat la pugna frontal de poders en el cor de l’Estat espanyol. Avui ha estat sense dissimulacions i sense pantalles, les ganivetades a plena llum del dia. De manera crua, apareix l’espectacle d’unes elits que van a defensar “el cortijo”. És una història que es pot resumir en poques paraules: la cúpula judicial s’ha convertit en allò que fa unes dècades era la cúpula militar, els vigilants més actius de les essències de la pàtria espanyola eterna i immutable. Els tancs han estat substituïts per les lleis aplicades des de la pura arbitrarietat. Es va veure a Catalunya i a Euskadi, ara es veu a Madrid. Tot arriba.
Estàvem avisats. Carlos Lesmes -abans de dimitir com a president del Consell General del Poder Judicial- ho va verbalitzar, el passat setembre, davant de Felip VI: “L’acció política necessita, a vegades, de l’adopció de mesures excepcionals per solucionar, o mitigar, si més no, alguns dels greus problemes que afligeixen la nostra nació, en especial els de natura territorial”. El magistrat afegia que “existeix el risc què de materialitzar-se l’anunciada desjudicialització el que s’acabi produint sigui una fugida de la llei o del principi d’igualtat en l’aplicació de la llei a tots els ciutadans”. Quedava ben clar que “la desjudicialització” del conflicte català promoguda per Pedro Sánchez tindria l’oposició de bona part dels togats.
Durant la transició, es va encunyar una expressió, “cop de timó”, per no parlar de “cop d’Estat”. Un cop de timó és el que han intentat aquest dijous el PP i el sector dretà de la magistratura. Finalment, la maniobra no ha prosperat, perquè cinc magistrats de l’anomenat bloc progressista del Tribunal Constitucional han demanat més temps. Que la Cambra baixa de les Corts espanyoles no pogués debatre ni votar lliurement -com ja ha passat al Parlament de Catalunya- ha estat una possibilitat oberta durant moltes hores. Batet ha tingut més sort que Forcadell.
El procés va servir perquè la dreta judicial entrés còmodament fins a la cuina i, ara, el PSOE no els pot fer fora. El govern dels jutges ja és alguna cosa més que una metàfora. El govern dels jutges és una amenaça. Sobre aquest paisatge tètric cal afegir una realitat que es repeteix històricament i que s’ha convertit en una trista peculiaritat espanyola: quan governen les esquerres, les dretes no ho accepten i busquen totes les maneres (normals i anormals) de tornar al poder. La dreta espanyola es considera propietària de l’Estat. Ni el PSOE -que ha fet tots els papers de l’auca per ser considerat un partit d’Estat- té prou credencials davant dels reaccionaris desfermats. És evident que, avui dia, els reaccionaris dicten el guió que segueix el PP.
Els dirigents de Vox van començar a fer servir el sintagma “govern il·legítim” aplicat al Gabinet de coalició PSOE-Podem i, amb total facilitat, aquesta etiqueta ha estat adoptada també pels populars. El marc de sentit que s’ha creat afavoreix qualsevol cosa semblant al “cop de timó”, el terreny ha estat preparat a consciència. Perquè, davant d’un govern suposadament “il·legítim”, els patriotes poden actuar “por lo civil o por lo criminal”, per esmentar una expressió d’un referent de la caverna mediàtica.
Som en aquest bassal. Cal recordar que és el conflicte català el factor que fa visible tota la crosta que, d’altra manera, quedaria en zona d’ombres. Encara que és innegable que l’arribada de Podem a l’Executiu central també ha fet aflorar els reaccionaris, sense el pes determinant dels partits catalans i bascos a Madrid el soroll de les dretes no seria ni la meitat del que ara és. Recordeu: “Antes roja que rota”. La dinàmica creada pels promotors del cop de timó repercuteix sobre la política del nostre país, es digui autonòmica o no. Inexorablement. Caldrà que alguns en prenguin nota.
Hi ha un efecte d’aquesta maniobra barroera de les dretes i els magistrats carques que és molt evident: la sort dels sobiranistes i dels independentistes (catalans i bascos) està avui més lligada a Pedro Sánchez que ahir. Agradi poc o molt la manera de fer del líder i president socialista, el seu coratge a l’hora d’abordar el camí de la desjudicialització ha de ser reconegut. No tinc gaire clar que Sánchez entengui la profunditat del plet català, però penso que, en canvi, comprèn que només té oportunitat de guanyar les generals si fa el que està fent.
Estàvem avisats. Carlos Lesmes -abans de dimitir com a president del Consell General del Poder Judicial- ho va verbalitzar, el passat setembre, davant de Felip VI: “L’acció política necessita, a vegades, de l’adopció de mesures excepcionals per solucionar, o mitigar, si més no, alguns dels greus problemes que afligeixen la nostra nació, en especial els de natura territorial”. El magistrat afegia que “existeix el risc què de materialitzar-se l’anunciada desjudicialització el que s’acabi produint sigui una fugida de la llei o del principi d’igualtat en l’aplicació de la llei a tots els ciutadans”. Quedava ben clar que “la desjudicialització” del conflicte català promoguda per Pedro Sánchez tindria l’oposició de bona part dels togats.
Durant la transició, es va encunyar una expressió, “cop de timó”, per no parlar de “cop d’Estat”. Un cop de timó és el que han intentat aquest dijous el PP i el sector dretà de la magistratura. Finalment, la maniobra no ha prosperat, perquè cinc magistrats de l’anomenat bloc progressista del Tribunal Constitucional han demanat més temps. Que la Cambra baixa de les Corts espanyoles no pogués debatre ni votar lliurement -com ja ha passat al Parlament de Catalunya- ha estat una possibilitat oberta durant moltes hores. Batet ha tingut més sort que Forcadell.
El procés va servir perquè la dreta judicial entrés còmodament fins a la cuina i, ara, el PSOE no els pot fer fora. El govern dels jutges ja és alguna cosa més que una metàfora. El govern dels jutges és una amenaça. Sobre aquest paisatge tètric cal afegir una realitat que es repeteix històricament i que s’ha convertit en una trista peculiaritat espanyola: quan governen les esquerres, les dretes no ho accepten i busquen totes les maneres (normals i anormals) de tornar al poder. La dreta espanyola es considera propietària de l’Estat. Ni el PSOE -que ha fet tots els papers de l’auca per ser considerat un partit d’Estat- té prou credencials davant dels reaccionaris desfermats. És evident que, avui dia, els reaccionaris dicten el guió que segueix el PP.
Els dirigents de Vox van començar a fer servir el sintagma “govern il·legítim” aplicat al Gabinet de coalició PSOE-Podem i, amb total facilitat, aquesta etiqueta ha estat adoptada també pels populars. El marc de sentit que s’ha creat afavoreix qualsevol cosa semblant al “cop de timó”, el terreny ha estat preparat a consciència. Perquè, davant d’un govern suposadament “il·legítim”, els patriotes poden actuar “por lo civil o por lo criminal”, per esmentar una expressió d’un referent de la caverna mediàtica.
Som en aquest bassal. Cal recordar que és el conflicte català el factor que fa visible tota la crosta que, d’altra manera, quedaria en zona d’ombres. Encara que és innegable que l’arribada de Podem a l’Executiu central també ha fet aflorar els reaccionaris, sense el pes determinant dels partits catalans i bascos a Madrid el soroll de les dretes no seria ni la meitat del que ara és. Recordeu: “Antes roja que rota”. La dinàmica creada pels promotors del cop de timó repercuteix sobre la política del nostre país, es digui autonòmica o no. Inexorablement. Caldrà que alguns en prenguin nota.
Hi ha un efecte d’aquesta maniobra barroera de les dretes i els magistrats carques que és molt evident: la sort dels sobiranistes i dels independentistes (catalans i bascos) està avui més lligada a Pedro Sánchez que ahir. Agradi poc o molt la manera de fer del líder i president socialista, el seu coratge a l’hora d’abordar el camí de la desjudicialització ha de ser reconegut. No tinc gaire clar que Sánchez entengui la profunditat del plet català, però penso que, en canvi, comprèn que només té oportunitat de guanyar les generals si fa el que està fent.