La crisi política que hem viscut aquesta setmana entre JxCat i ERC fa que es plantegi, ja de forma oberta, si és raonable que la legislatura segueixi endavant. Des de les eleccions del 21-D, quan la llista de Carles Puigdemont es va imposar a la d’Oriol Junqueras per només 12.000 vots, s’ha viscut en la precarietat fruit d'una pugna constant. L’estira-i-arronsa per investir Puigdemont –que en campanya ja s'intuïa que no tornaria perquè JxCat ho vinculava, malgrat els lemes i els mítings, a un remot pacte "de garanties" amb la Fiscalia controlada per Rajoy- va ser el primer capítol. Després va venir la tensió per la "unitat" entorn la Crida i a les municipals, i la gestió de la suspensió dels diputats ordenada per Pablo Llarena. Cap conflicte ha tingut a veure amb la gestió de l'autonomia.

A la passada legislatura hi havia un objectiu, convertir Catalunya en República, i un mètode per a fer-ho, el referèndum. En aquesta no hi ha, malgrat els esforços en forma d'estat major 2.0, ni una cosa ni l’altra i, per això, les tensions no s'han aturat. Així, només els interessos electorals dels dos partits i el seu instint de supervivència institucional expliquen l'acord per portar la legislatura fins després de la sentència del judici de l'1-O, prevista per a final de curs. Seria, consideren, una forma de donar un final digne a una legislatura de transició i fer un reset.

És una legislatura de transició perquè cal pair què va passar ara fa un any. I és de digestió lenta. Per l'independentisme, que va fracassar en la via per convertir Catalunya en una República per la via ràpida. Però també per l'unionisme, incapaç d'ofegar el moviment republicà malgrat una repressió ferotge. La tercera via segueix esperant. De tot el que va passar, en tot cas, el bloc republicà no n'ha fet fins ara una lectura compartida ni ha aplicat solucions consensuades. S'imposa la pulsió tàctica dels discursos abrandats i la distància entre la retòrica i els fets. Encara que això serveixi per poc més que atipar cada cop a més gent o augmentar la nòmina d'enganyats. Al passat juny vaig escriure que calia ser-ne més, ser més valents i dir-se les veritats. Em temo que no som encara en aquest camí.

Ho dic, és obvi, pel que ha passat aquesta setmana, tant amb la celebració de l'aniversari de l'1-O com amb el debat de política general. La gran urgència dels líders independentistes és fer una lectura realista del moment. ERC, que per ara és qui més ha fet els deures, l'ha d'acabar de fer entorn la seva aposta per un "irreversible" referèndum pactat amb l’Estat (un camí que potser s’acabarà obrint, però no a curt o a mig termini); i JxCat i la CUP per modular el discurs màgic i d'un confort ideològic de poca volada que alimenten alguns dels seus dirigents. El més lògic seria que els partits i les entitats es tanquessin, definissin on som exactament i, d’acord amb les limitacions del moment, consensuessin on volen anar i com.

Segurament hi ha detalls del com que no podrien explicar o portes que haurien de deixar senzillament entreobertes per escapar de la pressió judicial. Però és necessari un horitzó compartit. Només si hi és, si de la solució en formen part com a mínim les tres forces republicanes (que hi hagués els comuns ampliaria encara més els marges), es podrà fer camí. La independència, tal com es projecta, per la via pacífica i inclusiva, no la poden fer ni una ni dues forces polítiques. I unes noves eleccions difícilment alteraran aquesta norma.

Ni la poden fer sense tots els actors anant a la una, ni la poden fer sense assumir, per exemple, que el Parlament no és sobirà. La millor prova de que no ho és la podeu trobar en la lluita per la independència. Si ho fos i, simplement per la voluntat dels seus membres, pogués fer valdre lleis, impedir les invasions competencials i administrar tota la vida institucional del país, per què caldria demanar-la? Estaria empresonada Carme Forcadell si la cambra fos sobirana? La resposta és òbvia crec.

I, de sobirans, els plens dels ajuntaments tampoc en són. Són institucions que, si bé poden tenir majories independentistes o rupturistes, estan encara sotmeses a la legalitat espanyola. Per això, les desobediències parcials no són efectives. Té sentit que Roger Torrent desobeeixi –i ell i la mesa n’assumeixin conseqüències penals- per mantenir com a diputats amb tots els ets i uts presos que no sortiran i exiliats que no tornaran mentre no hi ha cap intenció ni pla per desplegar la República ni se signa cap dels decrets que van quedar penjats l’octubre passat? Som encara en l'etapa del simbolisme?

Tindria sentit que ho hagués fet la ja exalcaldessa de Berga, Montse Venturós, de la CUP, en solitari quan el context nacional no és de desobediència? És evident que, quan es desobeeix, cal fer-ho en bloc i de forma coordinada, com va passar l’1-O. I ara no som en aquest escenari. Fer "com si..." i anar donant pessics per esbravar el malestar és assumir costos inútils. Dins al Govern (tampoc a Waterloo) no hi ha, si no és que ens ho amaguen molt bé, determinació per fer sí o sí república a curt termini i amb totes les conseqüències.

L'independentisme és en una cruïlla. Ha de triar entre quedar-se en la melancolia i la competència interna que el pot empetitir, o mirar d'incorporar les lliçons d’octubre sobre quin són els límits i bastir una nova estratègia. I per això, no ens hem de cansar de dir-ho, cal seure i posar-hi sinceritat, realisme i generositat a parts iguals. Torra, Aragonès, Puigdemont o Junqueras no poden refugiar-se en la gent (la mobilització permanent sense horitzó ni lideratge acaba, en el millor dels casos, en frustració) ni en la debilitat de Pedro Sánchez, que troba rèdits en l'enfrontament amb els independentistes perquè despulla d'arguments els seus rivals del PP i Ciutadans.