Pedro Sánchez fa la sensació de no poder evitar la imatge d'arribar tard a l'hora d'adoptar mesures. Els plans per mitigar els efectes de la guerra a Ucraïna van quedar desmuntats només al cap d'unes hores, les que van passar entre el consell de ministres de dimarts i la publicació de les dades de la inflació corresponents als mes de març. El president del govern espanyol pot carregar tantes vegades com vulgui contra Vladímir Putin, però el creixement dels preus era una realitat abans de la invasió russa d'Ucraïna i el cost de l'energia estava disparat quan els tancs del Kremlin no havien sortit cap a Kíiv. Espanya sempre ha anat un pas enrere en la recuperació post-pandèmia, potser perquè la seva economia té problemes estructurals enquistats per la concatenació de crisis des de l'arrencada del segle, i per això és una de les més exposades davant d'un escenari d'incertesa com l'actual, de dimensions històriques arreu del món.

El problema no és tant que els preus s'hagin disparat a causa de l'encariment de l'energia -tant la Moncloa com Portugal esperen que la Comissió Europea validi el topall del gas fixat en funció de l'excepció ibèrica arrencada fa tot just una setmana a Brussel·les-, sinó que l'impacte de la inflació s'acusa més allà on menys es té. Ho retratava de manera precisa Roger Tugas en aquesta informació a NacióDigital: les rendes més baixes ja destinen el 67% dels ingressos a alimentació, llar i transport. Aquest percentatge és 13 punts superior al de les rendes més acomodades. Les crisis no afecten tothom per igual -sovint convé recordar les obvietats, sobretot davant dels qui només saben aixecar la bandera de la baixada d'impostos-, i aquesta és especialment sagnant. Quan moltes famílies començaven a superar el sotrac de la crisi financera i les retallades pressupostàries, la pandèmia va inocular de nou el virus d'una incertesa que s'ha fet pràcticament física quan ha esclatat la guerra a Ucraïna.

Els governs tenen la responsabilitat de respondre a l'excepcionalitat del moment amb solucions imaginatives i valentes. Potser ha arribat un punt en què cal redistribuir amb més criteri els beneficis milionaris de les energètiques, tocar els impostos a les rendes més altes -o, si més no, garantir que paguen tot allò que els pertoca sense mecanismes abonats per al subterfugi- o bé aprimar despeses supèrflues en l'administració, que tothom sap que existeixen des de l'oposició però que ningú toca quan arriba al despatx. Si les receptes són les de sempre, el patiment és dels de sempre, i la complexitat del context no es pot salpebrar amb la incapacitat de les administracions. El govern espanyol no només fa la sensació d'anar a remolc, sinó que paga ara la dificultat endèmica per impulsar reformes estructurals que ara corren perill. Està bé confiar en els fons europeus -a Catalunya, per exemple, poden contribuir a crear 60.000 llocs de treball fins al 2024-, però només funcionaran amb eficàcia si no van a parar a les mans habituals i si es distribueixen de manera àgil.

El disseny de l'executiu que Sánchez va remodelar a l'estiu era un govern ben plantat per una etapa expansiva a rebuf dels recursos comunitaris, però en mig any ha observat com es dedicarà a treure aigua del vaixell fins que acabi la legislatura. Si al còctel se li afegeix la traïció al Sàhara -un dels pocs moments en què el PSOE ha quedat absolutament des que va recuperar la Moncloa- i que la vaga de transportistes es va enverinar després d'una certa displicència de la ministra Raquel Sánchez, les dificultats es poden respirar en l'ambient. El panorama contribueix a un malestar que, canalitzat a les urnes, pot provocar un terratrèmol sense precedents al Congrés dels Diputats quan hi hagi eleccions. Qui sàpiga estructurar el partit del malestar, o bé qui s'encarregui de neutralitzar-lo amb apostes valentes que permetin -de debò- una sortida diferent a les últimes crisis, acabarà guanyant. Hi ha molt més en joc que una simple majoria.

Amb un PP desnortat a l'espera de l'arribada imminent d'Alberto Núñez Feijóo, qui està aprofitant més el context és Vox. Ja fa més d'un mes, per exemple, que Santiago Abascal pregunta al govern espanyol pel preu de l'energia. Encara no havia esclatat el conflicte a Ucraïna i l'extrema dreta ja buscava el filó per aprofitar el malestar -creixent i justificat- de bona part de la ciutadania, que pateix en silenci -la majoria- o esclata al carrer, com ha passat amb els transportistes. Davant d'un món que serà inequívocament més autoritari que el d'abans de la pandèmia -només cal fer una ullada al mapa del món per entendre-ho-, les democràcies liberals tenen el deure de trobar la fórmula per demostrar que, malgrat les imperfeccions, són la millor via per garantir el benestar. Els governs no han de ser macos, ni han de somriure, ni han de construir-se només en base al relat: han de ser útils. Si no ho són, el terreny queda abonat per als monstres.