Una ullada ràpida a la proposta que ha enviat el PSC al Govern per pactar els pressupostos de la Generalitat per al 2023 permet comprendre quina fórmula té Salvador Illa al cap per aconseguir manar a Catalunya en el mig termini, amb les municipals com a meta volant. Incloure oficialment l'impuls al Hard Rock al Camp de Tarragona, el Quart Cinturó i l'ampliació de l'aeroport del Prat -que no depèn, precisament, de l'executiu que lidera Pere Aragonès- defineix el perfil escollit pel PSC a l'hora de créixer. Si s'uneixen els punts i s'integra a l'equació el discurs sobre seguretat i les crítiques a la gestió política dels Mossos d'Esquadra, la fórmula és evident: el PSC ha decidit ser el partit d'ordre de Catalunya. I ho interpreta sense complexos.

L'ordre, sovint, ha estat associat a la dreta. Durant dècades, al país hi va haver dos partits sistèmics forts -CiU i el PSC, l'anomenada sociovergència- que es repartien el pastís de la plaça Sant Jaume: uns a la Generalitat, els altres a l'Ajuntament de Barcelona. Si hi havia problemes, la interlocució era senzilla. En l'etapa de Felipe González a la Moncloa, a banda, Jordi Pujol sempre apareixia com a marmessor d'aliances a l'Estat. No sempre tot eren flors i violes -l'acusació de Pasqual Maragall en seu parlamentària sobre el 3% va fer tremolar breument els fonaments de l'oasi abans que esclatés el cas Palau-, però quan tocava, qualsevol dels dos estenia la mà. Només cal recordar que qui va permetre a Artur Mas ser investit el 2010 va ser el PSC, amb Quim Nadal com a líder interí després de la desfeta de José Montilla.

Amb el pas del temps, però, CiU va desaparèixer i també una forma de fer política associada a les sigles nacionalistes. Amb Mas al capdavant, CDC -ja separada d'Unió. va optar per la inestabilitat, per canviar de nom, per apaivagar la tradició liberal-conservadora latent en bona part dels dirigents i per abraçar el gir a l'esquerra del país liderat pel creixement d'ERC i el pes específic de la CUP, nuclear per entendre què ha passat els últims deu anys. Encara hi ha col·laboradors estrets de Mas en la seva etapa a Palau que es posen les mans al cap quan recorden com veus notables de CDC van rebre amb entusiasme el discurs de David Fernàndez en l'estrena dels anticapitalistes al Parlament. Encara avui en paguen les conseqüències i les cessions.

El votant d'ordre, aquell que votava CiU a Catalunya i a les eleccions espanyoles fluctuava, s'ha anat sentint progressivament orfe. L'ha anat a buscar ERC amb la seva oferta de diàleg amb l'Estat després del tempestuós 2017, i hi insisteix ara el PSC. Només cal veure el perfil que està exhibint Jaume Collboni com a candidat a Barcelona, fent d'altaveu de les propostes de Foment i allunyant-se tant com pot de l'alcaldessa Ada Colau, amb qui ha governat durant bona part dels últims vuit anys. La suma de Collboni i del pacte que planteja Illa per als pressupostos catalans és l'exemple de cap a on vol créixer el PSC per manar. L'esquema es completa amb l'aliança ferma amb Units per Avançar, liderada per Ramon Espadaler i amb Albert Batlle com a figura clau.

El quadre, a banda, compta amb la presència de Pedro Sánchez i del PSOE a la Moncloa. Una circumstància que tendeix a ajudar el PSC a obtenir millors resultats i que, de retruc, permet als socialistes espanyols compensar pèrdues en altres territoris de l'Estat. Illa, en tot cas, aspira a encarir els pressupostos per posar-hi el seu segell i deixar clar que si hi ha comptes és perquè ERC ha cedit, i no a l'inrevés. En un moment en què Junts aspira a recuperar una certa idea d'ordre -especialment en política fiscal i discurs contra les ocupacions conflictives- i Aragonès no acaba de despuntar a les enquestes malgrat els primers acords concrets del diàleg amb l'Estat, el PSC vol créixer en tots els segments. Potser perquè el flanc de l'esquerra ja està prou definit, la manera de fer-se gran és amb l'ordre. Un ordre que, de fet, sempre ha representat.