Sóc molt conscient de les dificultats de parlar avui de dretes i esquerres i per això li vaig dedicar un article aquí mateix, ara fa quasi un any, en el que intentava deixar clara la meva posició. Aquest estiu, però, ha caigut a les meves mans el nou llibre (“Penser à droite”) del filòsof francès Emmanuel Terray que m’ha fet (i em fa) pensar sobre el tema. Crec que és un bon llibre, que incita a la reflexió i, en el meu cas a compartir-la i discutir-la. Cal dir, per començar, que Terray no es refereix a les posicions o actuacions polítiques de dretes sinó al pensament que caracteritza a la dreta, a les seves idees i els seus valors.

Podem dir que la gent de dretes és la que està a favor de l’ordre establert, els que segueixen la màxima de El Gatopardo: “que tot canviï perquè tot segueixi igual”. Tot i que poden tenir diferències, tenen un objectiu comú: defensar la societat existent, almenys en la seva estructura fonamental. Tanmateix, el pensament de dretes és divers i canviant. Hi ha diverses visions del món i de la història, diverses imatges de la societat, diferents concepcions de l’acció política, diferents corrents de pensament i intel·lectuals. Però, més enllà d’aquesta diversitat, hi ha unes arrels comunes, un conjunt d’idees que, sense formar una única doctrina, permeten que els pensadors de dretes s’acostin als fets amb les mateixes categories i amb els mateixos valors.

Una d’aquestes idees forca és el realisme. El pensament de dretes és, abans que res, realista: privilegia el que existeix, “la força de les coses”, la potència dels fets. El que existeix no depèn de nosaltres, ens és extern, i ens ofereix, doncs, un suport estable per a guiar el nostre pensament i la nostra acció. La realitat ens desborda, ens oposa resistència, ens posa límits. El pensament de dretes té, doncs, una desconfiança profunda davant de totes les varietats del idealisme. Està en contra de les abstraccions i de les subsegüents idees generals que suposen. El que importa és el concret, els individus i les singularitats; els agregats com ara les classes socials no són realitats sinó que només són conceptes. El pensament de dretes denuncia incansablement el pensament analític i/o especulatiu. Pel contrari dona importància a la intuïció, l’experiència i el bon sentit de cada persona individual. Això és el que permet tenir els “peus a terra”. Les persones pràctiques, pragmàtiques, amb experiència són més útils que els intel·lectuals.

La preeminència del realisme es pot justificar de diverses maneres. Primer, la inèrcia a conservar el que ja existeix no suposa cap esforç, cap despesa d’energia. Segon, la permanència o la continuïtat del que ja existeix suggereix la seva necessitat, sabem quina és la única cosa que és possible. D’altra banda, si el que ja existeix sorgeix a partir d’un conflicte amb altres possibles alternatives i ha triomfat, és que era el millor, el més fort, el més vàlid. El que existeix és el que és possible i el que esdevé necessari: “no hi ha alternativa, no es pot fer de cap altra manera” es diu normalment en aquests casos. Apostar pel que és real és una assegurança de certesa.

Tanmateix, no és el mateix el pensament de dretes que el pensament reaccionari. El pensament de dretes defensa el que existeix però no s’oposa al que és modern. Al contrari, en molts casos i sempre que signifiqui la defensa del que existeix, el pensament de dretes defensa el que és modern. D’altra banda, és evident que hi ha pensament d’esquerres que és profundament reaccionari.

Finalment, el realisme fa que l’acció, les actuacions concretes, només puguin ser puntuals i prudents, i han d’estar lluny dels experiments. El que una cosa existeixi ja li dóna un mèrit per si mateixa i se li ha de reconèixer. Això fa que, a vegades, aquest realisme pugui esdevenir resignació, submissió o, fins i tot, complaença amb la realitat existent, sigui quina sigui des de qualsevol perspectiva. Això si, sempre que hi hagi ordre.