El dia 18 de desembre de 2010 Esquerra Republicana de Catalunya celebrava Consell Nacional. La militància ja sabia, perquè la direcció ho havia anunciat prèviament en paral·lel a la valoració dels resultats de les eleccions municipals, que el Congrés del partit s’avançava a l’1 d’octubre. El que es desconeixia del tot era si el President Joan Puigcercós optaria o no a la reelecció. Finalment, aquell matí de dissabte havia de comunicar que hi renunciava, i després que ho fes hi ha haver un torn obert de paraules. Durant el mateix vàrem parlar unes 40 persones. Entre les intervencions n’hi va haver de suport clar a l’encara President, però tot i que s’intuïa en alguna d’elles, crec que vaig ser l’únic que va dir explícitament que li hauria agradat que Puigcercós es presentés a la reelecció. Començo l’escrit amb aquesta anècdota, que suposo degudament recollida a l’acta de la sessió (per si algú ho vol comprovar), confiant que ajudi a entendre el que diré tot seguit.
Puigcercós va optar per no repetir, però ho podia haver fet. O si més no, ho podia haver intentat. Suports n’hauria tingut. De la mateixa manera, el partit va optar per remodelar el discurs però també es podia haver intentat seguir en la línia que es portava. D’acord que feia temps que els resultats electorals eren negatius i que el carro anava pel pedregar, però es podia haver optat per mantenir-lo al pedregar. Ja sé que sona molt bèstia, i no estic dient que s’hauria d’haver fet. El que dic és que l’aposta pels tripartits, i fins i tot el gran pecat original del que encara se’ns acusa –haver fet Montilla President- no va ser una decisió únicament de la direcció. La gran majoria de la militància activa va donar per bona l’estratègia, i li va donar suport amb un argumentari prou sòlid. Fins i tot avui, quan CiU es dedica a desmantellar obra de govern que representava, n’estic segur, seriosos passos endavant en l’autogovern de Catalunya, encara tindríem arguments per respondre. Des del primer a l’últim militant. Com que en el meu cas ja en vaig parlar en el seu moment, em limito a enllaçar un escrit de campanya electoral on deia el que en pensava.
Està clar, però, que no vàrem fer les coses bé, o no tan bé com hauria calgut, perquè si no el suport popular envers Esquerra no hauria patit el retrocés que ha patit. Conseqüentment, la direcció va decidir obrir un període de canvis profunds dins del partit, que tot just si s’acaba d’iniciar. No es tracta, com diu encara algun il·luminat, que hàgim de “demanar perdó”, d’admetre “la nostra traïció a la causa independentista”, ni altres carallotades per l’estil que cada cop que les llegeixo –com els passa a molts altres militants- em regiren els budells. Aquí no cal, per dir-ho de manera entenedora, refundar res. Sí que cal, però, una profunda renovació. Una renovació que va començar amb l’anunci de Puigcercós de retirar-se de la presidència. Perquè la renovació, d’entrada i abans que res, ha de ser de cares, de noms, de persones. Sobretot, dels qui eren a primera línia, començant pel President i pel Secretari General. Hi insisteixo: no ho dic jo, ni 10, 20 o 100 com jo. És el que va decidir – amb el vist-i-plau de la militància, és cert, però a iniciativa pròpia- l’actual direcció en funcions d’ERC.
Arribats a aquest punt, les i els militants, al nostre torn, també hem hagut de remodelar, un cop més, allò que coneixem com “la batalla del cafè”, els moments quotidians en els que ens toca defensar l’actuació del nostre partit, i que fa ja tants mesos que resulten tan complicats. La idea és poder explicar, de la manera més intel·ligible de la que siguem capaços, l’esmentada voluntat de remodelació, tant pel que fa al discurs com a les persones.
En quant a la renovació del discurs, cal admetre que no ens està resultant especialment fàcil explicar-nos. Per raons òbvies, això sí: tenim pendent un Congrés que ha de concretar molt més les coses en aquest sentit, i que no només ha de renovar l’aposta estratègica sinó que també canviarà temes organitzatius de pes. En aquestes condicions, quan algú ens surt, per exemple, amb el debat –fals debat, d’altra banda- entre fronts patriòtics i esquerres nacionals, esgrimim d’entrada una de les màximes del nostre partit, aquella que parla de l’alliberament social i el nacional entesos com dues cares de la mateixa moneda. A més, des de fa alguns dies, just des que sabem que només hi haurà una candidatura per a la nova direcció, podem afegir-hi un parell de conceptes més, aportats per l’esmentada candidatura: els més clars, els valors recollits en el concepte “republicanisme” i la voluntat d’obrir el partit a la societat de manera fins i tot orgànica, sistematitzada. Més enllà d’això, restem a l’expectativa de l’1 d’octubre.
Pel que fa a la renovació de càrrecs, la cosa és més fàcil. D’exemples per utilitzar no ens en falten: hem sacrificat, si se’m permet l’expressió, un bon gruix de persones, començant pel propi President. I seguint pel Secretari General. I quan els perepunyetes de sempre, durant la batalla del cafè, ens diuen que a la nova direcció s’hi mantenen cares molt conegudes i molt implicades en l’estratègia seguida fins ara, els responem amb seguretat que renovar vol dir renovar, però no substituir. I restem tranquils, sabent que ens hem explicat bé, perquè això és el que ens ha explicat a nosaltres la nostra direcció.
I de sobte, quan ho tenim tot encarat, arriba el problema: s’avancen les eleccions espanyoles.
Deixeu-me dir d’entrada que considero que Joan Ridao -amb permís de Joan Tardà- ha estat i encara és el millor diputat català d’aquesta legislatura que s’acaba. I si conegués la totalitat de diputats de la resta de l’Estat, probablement podria dir que ha estat el millor a nivell de tot l’Estat. En tot cas, posaria la mà al foc que està, sense cap mena de dubtes, entre el “top ten”. Però Joan Ridao és, també, l’actual Secretari General del partit. Una de les cares que s’ha decidit que cal renovar. Que se sap segur que es renovarà. Un dels sòlids arguments que té la militància a l’hora d’explicar el que pot explicar del nou rumb que està prenent Esquerra. No dic que m’agradi ni que em deixi d’agradar. Dic només que forma part de l’estratègia que ERC, des de la seva direcció fins a l’últim militant actiu, ha decidit que és la més adequada per al moment polític que estem vivint. El propi President ha ofert el seu cap en safata pel bé d’aquesta estratègia, i jo, modestament, me la crec.
D’acord, no és el mateix un cap de llista que un Secretari General. Però en política les circumstàncies tenen un pes considerable, i el moment en el que es desenvolupa una contesa electoral és una de les circumstàncies més decisives. Probablement, si s’hagués esgotat la legislatura, Esquerra hauria pogut renovar direcció i discurs entre setembre i octubre de 2011, i presentar-se a les eleccions espanyoles el març de 2012 repetint candidat, ara millorat amb l’experiència de 4 anys, i havent passat prou temps entre una cosa i l’altra com perquè els dos moments polítics no es barregessin en absolut. En aquest sentit, Ridao podria portar a Madrid les tàctiques i estratègies renovades d’un partit amb una nova direcció. Però no és així. Les eleccions espanyoles, i disculpeu la repetició d’una obvietat, s’han avançat. I ara, encara que no ens agradi perquè cada cosa és –o hauria de ser- cada cosa, resulta que en només 3 mesos tindrem tres moments polítics decisius: el 17 de setembre, elecció de nova presidència i nova secretaria general; l’1 d’octubre, Congrés amb nova ponència estratègica, reforma d’estatuts i elecció de nova direcció; i el 20 de novembre, eleccions espanyoles. No crec que sigui gens rebuscat, ni que calgui ser un hàbil analista, per veure que, de cara a la societat catalana, tots tres moments conformen un sol paquet en el que s’haurà d’aclarir en què consisteix el procés de renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’actuació futura de tots plegats ho concretarà, però aquells tres mesos hi posaran les bases. És evident que no hauria de ser així, que les eleccions espanyoles haurien de tenir molt poc a veure amb un procés de renovació intern, però les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. El Congrés d’ERC serà l’avantsala de la campanya electoral, i no voler-ho admetre equivaldria a encegar-se sense sentit.
Me’n guardaré prou de dir que Alfred Bosch és, a nivell personal, millor que Joan Ridao, com tampoc no diré el contrari. El primer compta amb una solvent biografia, i del segon ja he dit el que en penso. No obstant, en aquest moment apostar per Ridao com a número 1 seria, per tot el que he dit abans, fer entrar de ple en contradicció el discurs de la renovació; amb Bosch, en canvi, seria més fàcil iniciar el procés d’obertura a la societat que tots plegats estem convençuts que necessitem. És per això que he decidit que tant el meu aval com el meu vot si arriba el moment, modestos però potents si fan pinya amb molts més, seran per a Alfred Bosch.
I per acabar, un prec i un convenciment. El prec és, si voleu, un xic egoista, però no me’n puc estar: no ens feu ”la batalla del cafè” més complicada del que ja és. El convenciment és, potser, massa elemental, però crec que serveix a manera de resum: perquè un projecte polític esdevingui creïble, cal que es faci allò que es diu que es vol fer, i no el contrari.
Visca Esquerra Republicana de Catalunya!
Ara a portada
-
-
Societat Qui serà el nou Papa? Guia per entendre els equilibris d'una decisió transcendental Pep Martí i Vallverdú
-
Energia D'on ve i qui la consumeix: així funciona l'energia elèctrica a Catalunya Ona Sindreu Cladera
-
Societat Les altres grans transformacions de Barcelona: obres pendents i promeses a mitges David Cobo
-
Economia Puigdemont admet ara la «discrepància» amb el conseller de Junts a la CNMC que va votar sí a l'opa al Sabadell Marc Orts i Cussó
13 d’agost de 2011