El Pi de Campllong, de sempre, era conegut pels habitants del Berguedà. Un bisbe de Solsona, Mezquia, l'any 1746 va atorgar indulgencies a qui resés prop d'ell. El Baró de Maldà, que va viure bona part de la guerra contra Napoleó a Berga, al seu dietari Calaix de Sastre parla d'una visita al Pi Vell i al Pi Jove l'any 1808. Pelagi Briz va fer una obra de teatre dedicada al Pi l'any 1876, el mateix any en què Monras publicava la primera foto coneguda; Muns va escriure dos articles a la premsa barcelonina a l'any 1887: La Il·lustració Catalana i La Hormiga de Oro.

Però l'arbre no va esdevenir mite fins la publicació, l'any 1888, del poema de Verdaguer, que va consagrar-lo com l'arbre sagrat de la Pàtria. Mossèn Cinto dedica una bona part del poema a glosar i explicar la Santíssima Trinitat (un dels misteris més difícils d'entendre pels catòlics), alhora que hi fa passar un jove rei Jaume I, encara un infant, que va tenir el somni dels tres reialmes: Catalunya, València i Mallorca. Sense Verdaguer, aquest arbre només hagués estat un arbre singular, monumental i de simbologia catòlica. Fou mossèn Cinto qui el va consagrar com l'arbre de la unitat de la llengua catalana i dels Països Catalans.

L'any 1921, després d'unes eleccions a diputats per la Mancomunitat de Catalunya, els elegits de la Lliga del districte electoral de Berga i Manresa – van guanyar-les espectacularment - van decidir fer un Aplec per sant Jaume a sota el vell Pi, ja mort, fent una missa, sardanes i parlaments. Va pujar a Berga gent com Ventura Gassol o Ferran Valls i Taverner.

Gassol va consagrar el Pi Jove com l'hereu del vell Pi ja mort (havia deixat de viure cap allà l'any 1913) i Valls i Taberner va demanar l'Estat Català abans de la fundació d'aquesta organització politicomilitar per Francesc Macià. Gassol va dir "...no ha vist la reparació dels oprobis fets a la pàtria, ja ho veurà el seu hereu, l'altre Pi de les Tres Branques que ha nascut més enllà de la muntanya..?” i que "Déu és amb nosaltres i en la nostra causa" i acaba demanant a Sansalvador, propietari aleshores del Pla de Campllong, que, com fou cedit a la Unió Catalanista el Pi de les Tres Branques Vell, "ara ell cedeixi el petit a la Mancomunitat de Catalunya",...” i que la Federació de Joventuts del Districte (electoral de Berga) demani a la Mancomunitat que en faci la consagració solemne: "...aquell dia dansant al volt del Pi petit li cantaran amb en Maragall: Pluja, sol, davalla -els xics es fan grans- amunt jovenalla. El dia del nostre alliberament fent una sardana al volt del Pi major mort florirà de bell nou a semblança d'aquests bastons secs que Déu feia florir a les mans dels vells patriarques en senyal de la seva virtut. I que si no, en faran una foguera a dalt del Cim d'Estela, i el que ara són tres soques mortes seran tres columnes de foc vives que abrandaran el cel de la pàtria.". Mai ni Maria Marpreu ni Sansalvador (propietaris successius del Pla Campllong) no van fer la cessió notarial i la posterior inscripció dels terrenys dels dos Pins a la Unió Catalanista o a la Mancomunitat de Catalunya. Per tant, encara avui al 2014, són de propietat particular.

Ferran Vall i Taberner, en el seu parlament al Pi, va agrair als qui al districte de Berga-Manresa li havien atorgat la seva confiança en fer-lo diputat: "Aquest aplec vora el Pi de les Tres Branques no representa sols la celebració d'una victòria electoral, episodi circumstancial en la batalla constant per Catalunya, sinó que principalment és una festa simbòlica, plena d'espiritualitat. Les tres branques del Pi són símbol de la Fe, de l'Esperança, i de la Caritat, que és amor. Fe en Déu i en la justícia de la nostra causa, que per tal com és causa legítima i nobilíssima la defensem ardentment. (...) I amor a Catalunya devem matisar-lo amb un sentit d'universalitat i d'immortalitat. El sentiment catalanista no és d'odi, ni d'exclusivisme localista i actualista, sinó d'Amor i de solidaritat; no és negatiu ni pessimista, sinó afirmatiu, constructiu i optimista (...) treballem per la reconstrucció interna de Catalunya. Dintre de la Mancomunitat, que representa un inici d'Estat Català (...) els diputats electes confortats amb la vostra adhesió (...) treballarem amb gran delit en una tasca d'estructuració i rehabilitació moral i material de Catalunya". Després de la Guerra Civil, Ferran Valls i Taberner es va fer aferrissat franquista-feixista, va atacar durament el catalanisme que havia defensat ardidament durant la joventut.

La destral "espanyolista" pot fer caure una branca, fins i tot pot destruir el Vell Pi o el Jove , però els anhels d'unitat i llibertat de tots els qui parlem català no podran anihilar-los mai. Som una sola llengua: Catalunya, País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la Franja de Ponent, el Carxe a Múrcia; el Rosselló, Capcir, Vallespir i la Cerdanya del Nord a l'Estat Francès; Andorra i la ciutat de l'Alguer a Sardenya.