La Junta Permanent de la Unió Catalanista te’l goig de convidarvos á la solemne Festa de presa de posessió del Pi de les tres brancas que tindrá lloch el dia 25 del mes actual.
Creyem serà per demés fer ressortir la trascendencia d’aquest acte y no dubtem de que per vostre amor á las cosas de la terra hi voldreu assistir, á quin fi vos enviem l’adjunta fulla-itinerari d’instruccions.
La Unió’s proposa reunir dessota’l gran arbre que inmortalisà Mossen Cinto á tots els companys en Catalanisme pera afermar un cop mes els llassos de germanor entre tots ab motiu de posessionarse del Pi que la generositat de sos propietaris ha posat en mans de la Unió Catalanista pera sa salvaguarda.
Visqueu molts anys per Catalunya.
Barcelona 15 de Setembre de 1904
Lo President
Era un arbre imponent. Francesc Muns, citat per Jacint Verdaguer a Pàtria (1888), el descriu amb aquestes paraules: "D'arran de terra fins a deu pams d'alçada és una sola soca que té 33 pams de circumferència, dividint-se després en tres branques perfectament igual fins a l'altura total de l’arbre, que serà d’uns 150 pams, essent de 18 la circumferència de cada branca."
I Verdaguer en destaca la impressionant figura amb aquests versos:
El Campllong té com un bres / dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins / verds tot l'any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots / és una hermosa pinassa,
pinetells semblen els pins / entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus / que per sang té rius de saba.
Com una torre és el tronc /que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts / que sobre els núvols s’abracen
per sostenir en el cel / una cúpula de rama
que fa ombra a tot el pla / com una nova muntanya.
Un arbre amb totes les condicions per a esdevenir símbol. Secularment, ho va ser de la Santíssima Trinitat, i qui resava tres credos davant seu es guanyava quaranta dies d’indulgència, atorgats, l'any 1746, pel bisbe de Solsona. Amb la Renaixença, el Pi es va convertir en símbol dels Països Catalans. Verdaguer li crea la llegenda: Jaume I, encara infant, bo i adormit als seus peus, va somniar que seria rei "d'un bell país com aquest entre el mar i la muntanya". El Pi en seria el símbol:
Com el pi meravellós, / el regne posà tres branques,
foren tres regnes en un, / ma corona els coronava.
L'any 1901, el seu propietari en va fer ofrena a la Unió Catalanista, i el 25 de setembre de 1904 es va celebrar al seu voltant la primera diada nacionalista. Enguany, doncs, en fa 110 que va néixer i, l'any vinent, 110 de la primera concentració catalanista al seu entorn. Malgrat haver estat socarrat per un llamp, la seva tràgica silueta manté el seu simbolisme de catalanitat i independència. Encara amb més motiu, avui, en ocasió de l'atemptat recent amb què una de les tres branques ha estat escapçat amb una serra mecànica per uns desaprensius.
El periodista i historiador mallorquí Miquel dels Sants Oliver, en un article publicat a La Ilustració Catalana (1904), remarca que "els pobles tradicionalment lliures no el planten ni el sembren, el seu arbre de la llibertat: el descobreixen i el consagren". I ho raona en aquests termes: "Hi creix espontani i les multituds el destrien i coneixen amb primer cop d'ull." Perquè, en ell, "el poble hi troba, produït per la naturalesa, el símbol de la seva història: una arrel i tres soques, un poble i tres estats".