Potser en qüestió de setmanes sabrem què passa amb el litigi europeu en relació als europarlamentaris i la sentència del judici. Això ens permetrà dibuixar un mapa realista dels límits de la democràcia espanyola, els seus bastions autoritaris i les seves esquerdes ampliables. És el moment, doncs, de determinar la unitat estratègica per a la República catalana. Quin ha de ser l'objectiu compartit? Quins actors han de ser cridats a aliar-se en la persecució d'aquest objectiu?

A hores d'ara, excepte una minoria minvant, tothom del món independentista reconeix que l'objectiu que pot aglutinar més gent, que és més comprensible a Europa i que pot anar esquerdant el bloc espanyolista entre demòcrates i autoritaris, és la celebració d'un referèndum avalat internacionalment.

Per acumular forces en aquesta direcció cal convocar a totes les entitats i partits que acceptin aquest marc que podríem qualificar de programa d'alternativa democràtica, similar al que va ser l'Assemblea de Catalunya al final del franquisme: 1. Llibertat pels presos. Fi de la judicialització del conflicte. 2. Defensa de les llibertats i els drets socials en la línia de les democràcies més avançades d'Europa. Eliminació de les estructures franquistes dels aparells de l'Estat 3. Exercici del dret d'autodeterminació que inclogui el dret a l'Estat propi. 4. Pràctica de la fraternitat amb tots els ciutadans i pobles de l'Estat que veuen vulnerats els seus drets.

Posar-se d'acord en aquest marc unitari és la primera premissa per a la unitat estratègica. Si realment es vol avançar amb més força cap a un referèndum i respondre amb amplitud a la sentència, caldrà consensuar en aquest marc ample i representatiu del 80% de la població. Una altra cosa seria caure en un avantguardisme que, fins i tot, acaba dividint l'independentisme entre patriotes i traïdors.

Per això quan arriben informacions que la part més neguitosa de l'independentisme, molts cops allunyada físicament del país, vol tornar a posar dates, ni que sigui per fer el nou referèndum, em poso les mans el cap. I en canvi em semblen sensates les paraules d'Artur Mas d'aquest divendres al Matí de Catalunya Ràdio. El moment d'una acció que hauria de ser definitiva vindrà determinat per: 1. La força de l'Estat. 2. El canvi de posició d'Europa i els poders internacionals. 3. La capacitat de defensar de forma efectiva la nova legalitat, procedent de la legitimitat.

Perquè amb l'"ho tornarem a fer" entès com que tornarem a lluitar hi estem tots d'acord. Però haurem de canviar les formes de lluita per assolir els mateixos objectius als quals no renunciem. Sé que estan proliferant cursos de formació en no violència. I això és molt bo. Perquè aquesta és la gran qüestió a respondre: quin o quins temes trobarem capaços de mobilitzar més enllà del cercle del 50% que ho ha fet fins ara? Quin és el pla de treball, la metodologia per tal d'aprofitar els punts febles de l'Estat i els punts forts dels republicans? Com es preveuen les respostes a cadascuna de les reaccions que provoqui l'agenda d'accions no violentes?

Entrem en un conflicte de posicions, de trinxeres. La via no violenta que ha d'estar protagonitzada sobretot per entitats i partís polítics és la que permet avançar posicions, obrir nous fronts i ampliar aliats. Però mentrestant, les trinxeres que preserven els mínims d'autogovern que gaudim no poden ser exposades al bombardeig enemic, ni abandonades, no poden ser mal gestionades. Mentre estiguem al capdavant d'una Generalitat autonòmica, la nostra obligació és treure'n el màxim rendiment per al dia a dia dels nostres ciutadans. Per tant, si podem millorar el nostre finançament, disminuir el dèficit, retallar la discriminació en inversions, això va en detriment de la lluita per la independència? És al revés: si el govern, acompanyat de Cambres, entitats patronals i sindicals de la taula unitària, encapçala la informació i la conscienciació a pobles i barris farcits de votants de Cs i PSOE sobre els impactes brutals de la marginació econòmica de Catalunya, estarem alhora defensant i potser millorant les parets d'una trinxera; i alhora incorporant a una lluita ampla contra les discriminacions a masses de població que, encara que a algú li pugui semblar mentida, no han escoltat mai aquests arguments.

Ho tornarem a fer, però ho farem diferent, amb el 80%. I implicant també canvis de rol, repartiments de papers al si dels partits polítics, governs, entitats. Si no prendrem mal. En parlarem d'aquí a quinze dies.