Un dels missatges del documental Nosaltres els valencians, l’altra nit a TV3, és que Catalunya ha de relacionar-se amb el País Valencià en peu d’igualtat, una idea naturalment assenyada que, diria, és assumida pel gruix dels catalans (dels catalans amb consciència nacional, particularment). Això hauria de passar per parlar-ne no només arran de la corrupció, les falles amb faltes d’ortografia, les obstinades majories absolutes del PP i la crònica negra. I què millor que la música per superar aquests marcs mentals i descobrir l’altra cara del País Valencià, “alegra i combativa”, que dirien Obrint Pas?

En paral·lel a l’eclosió del pop en català dels darrers anys hi ha hagut un terratrèmol al sud de la Sénia del qual hem tingut informacions atropellades i parcials. Mentre aquí dalt hi ha hagut una certa tirada cap al folk, la renovació de la cançó d’autor i el pop de bona família, diria que la nova música en valencià ha cultivat fruits de sabors més coents. Hi ha més rock que pop (Senior i el Cor Brutal, Arthur Caravan, Mox Nox, El Corredor Polonès), la cançó és políticament més explícita (Pau Alabajos, Andreu Valor), broten felices extravagàncies (Mi Sostingut) i flueix una desacomplexada escena al voltant del hip-hop amb exponents com Aspencat, Atupa, Arrap… Escolteu “Llums de València”, cita d’aquests dos darrers grups, on passen per les armes Rita Barberà, el Canal 9, els “intel·lectuals com Lola Johnson” i el “veraneo en Jávea / (és Xàbia, hòstia!)”.

Molta mala bava, a bona part de la nova música valenciana; força més que a Catalunya, sí, i podem intuir-ne alguns motius. I és gratificant l’excitació que transmeten grups com Orxata Sound System, amb qui faig ara un punt i apart per l’originalitat del que fan; una barreja descarada d’electrònica poligonaire (reivindiquen el caràcter avantguardista de la “ruta del bakalao”), hip-hop, cant tradicional valencià (han col·laborat amb l’atòmic Pep Gimeno “Botifarra”) i ritmes llatins com la cúmbia. Tot plegat amb una forta personalitat i cançons poderoses, amb textos on juguen amb l’impacte fonètic d’un valencià assalvatjat, tribal i farcit de diàlegs polítics i sexuals a dues veus, les de Jordi Palau i la colombiana Diana de la Torre. Si ho voleu comprovar, el 9 de novembre actuaran a la Fira Mediterrània, de Manresa.

Paternalisme català cap al País Valencià? Compassió? Res d’això. Amb músiques com aquestes, ara mateix no desperten altra cosa que curiositat i admiració.