Fa poc, fullejant un llibre de llegendes que corria per casa -El llibre és "Mil anys de llegendes catalanes", Michel Cosem, Editorial Baula- vaig tornar a llegir una d’aquelles històries que tots coneixem i que a la vegada és una molt bona metàfora d’alguns vessants de la nostra vida diària i política. Em refereixo al mite del pont del diable, que conté moltes variacions locals i que en aquest cas es referia al de Ceret.
 
Diu que feia temps que la gent de Ceret donaven voltes a la necessitat d’un pont per travessar el riu Tec, que a la tardor i a l’hivern sempre baixava tumultuós. D’aquesta manera els pagesos podrien arribar més fàcilment als horts i les vinyes i els mercaders que viatjaven comprant fruita i vi podrien travessar millor el riu.
 
Un bon dia, mentre uns regidors del poble discutien com caldria dur a terme l’obra, un ancià vell i arrugat els va preguntar què feien i ràpidament es va proposar a si mateix per construir el pont. En una sola nit! Els regidors evidentment li van preguntar si era Déu o el diable, pregunta a la qual el vellet va respondre amb un silenci que ja ho deia tot i una demanda senzilla: la primera ànima que travessés el pont.
 
Després de discutir entre la gent del poble va quedar clar que tothom volia el pont, i van enviar un tal Guillat a negociar amb el vellet endimoniat. I així van tancar el tracte, el diable construiria el pont durant la nit i de bon matí podria quedar-se la primera ànima que hi passés. El dia es va escolar entre els nervis generals i els intents d’aquest i aquell que fos l’altre el primer a passar el pont. Finalment, arribà la nit, i de bon matí el pont estava construït el pont. Tothom estava tan emocionat que el regidor que havia fet el tracte va haver de contenir la gent, i traient un gat de dins d’un sac, va animar els ceretans a espantar-lo per a què l’animal passés el pont el primer. I així va ser que el gat va córrer cames ajudeu-me i va travessar el pont quan, de cop, un rugit immens es va sentir arreu. Era el diable, que estava ben emprenyat, derrotat per una argúcia dels pobletans.
 
Pont construït doncs, i cap ànima sacrificada. Jugada mestra, ara en diríem. I és que com explica el magnífic llibre de Daniel Rangil ‘Mitologia dels Països Catalans’, il·lustrat per Laia Baldevey i editat per Efadós, el diable tendeix a semblar una mica ruc en les nostres rondalles i llegendes tradicionals catalanes. “Una caricatura d’ell mateix, un ésser vulnerable i gairebé sempre perdedor que va bé per treure ferro del dimoni de debò” diu Rangil, que segueix explicant com Tomàs d’Aquino pensava que per portar pel camí als homes i les dones, el diable tendia a aparèixer quan se’l reclama per concedir els desitjos i necessitats mundanes demanades.
 
Anant doncs més enllà de la rondalla, és una bonica reflexió sobre els perills de rebre exactament allò que es desitja, tant a la vida com en política. Les coses senzilles o que semblen gratuïtes normalment no ho són. Tenen gat amagat, que diuen. I ningú ven duros a quatre pessetes. Potser l’actitud cofoia dels vilatans per haver estafat el diable i quedar-se el pont sense cost, no ho hauria d’haver estat tant.
 
No poso noms ni cognoms a la metàfora, però em fa la sensació que a vegades la nostra política sacrifica massa cofoiament el gat per tal d’obtenir el pont creient que s’és més llest que el dimoni (mai més ben dit). I potser de pont en pont un dia ens trobarem que en lloc d’un felí hem entregat la llengua i la nació pensant que ho suportarien tot.
 
Les coses no duren per sempre si no es defensen, i sovint els camins suposadament fàcils porten a grans desfetes col·lectives. Això sí, a canvi de quatre engrunes per als qui, seguint la metàfora, es queden a controlar el pont o el què en quedi. Construir a poc a poc però de forma segura no és atractiu, però sovint és millor que segons quins pactes que tenen un cost que només es veu quan ja ha arribat la factura. La rondalla del pont del diable de Ceret és doncs una forma bonica de recordar coses que val la pena tenir sempre presents, tant per la nostra vida personal com a l’hora de pensar i prendre decisions polítiques.
 
PS. Aquest és el meu 150è article publicat a Nació i en tot aquest temps sempre he tingut llibertat total tant pel que fa als temes com els continguts. S’agraeix. També que sigui una de les poques capçaleres del país que manté el compromís amb la llengua, que efectivament, és el nervi de la nació. La temàtica dels articles ha anat canviat des de l’inici (ara escric una mica menys sobre l’àmbit internacional i més d’història), però espero que el seu conjunt ajudi a construir una mirada que col·labori en l’alliberament nacional del nostre país. La descolonització de les idees imposades i assumides per les nostres pròpies ments és condició sine qua non per a la construcció d’una societat i una nació realment lliures. Moltes gràcies doncs per la confiança i moltes gràcies als lectors que m’acompanyen en aquest espai un cop cada quinze dies.
 
PS2. En aquest país estem molt mancats d’audiollibres i contes accessibles a internet de forma gratuïta o de pagament. Aquestes llegendes editades per Baula de les quals el Pont de Ceret només n’és una, són arrels contades que ens expliquen i han fet somniar generacions i generacions de catalans. No les podem perdre. Tant de bo ben aviat les puguem trobar a la xarxa i que els nostres fills, nebots i nets puguin gaudir-ne, si no és a la vora del foc o abans d’anar a dormir, almenys que sigui gràcies a una pantalla.