Arribaran diners, obriran l'aixeta. Sentir el ministre d'Hisenda Cristobal Montoro dient que el Govern espanyol està disposat a establir diferents tipus de dèficit per comunitats autònomes, abans de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera ha vingut a ser com una mena de “fumata” blanca per a les finances públiques. Després d'haver-se passat tots aquests mesos ensenyant les dents, i amb amenaces de tota mena, ja sigui a la conselleria de Cultura, ja sigui a la d'agricultura, o encara aquesta setmana al sistema de trasplantaments, dient que no mouen fitxa si no es compleix amb l'objectiu del 0,7%, ara sembla que canvien d'estratègia.

I no pot ser altrament, els deutes acumulats per la Generalitat, en part també fruit d'un sistema de finançament que ens aboca a l'ofec, i la manca de liquiditat són a dur-nos a la inanició. Els pressupostos ja no són una eina de rellançament, ja no són l'indicador de l'aposta política d'un govern. Uns pressupostos avui dia són una dalla. I ja et pots anar acotant, que la fulla va arran. Després d'haver-se endut el cap i el fruit, ara la dalla ja és a tocar l'arrel. Però com que Mariano Rajoy és gallec sap molt bé, que el pop s'ha d'estovar. Hi ha qui el congela per trencar nervis, hi ha qui li etziba cops directament, i després se l'acaba sotmetent a una llarga ebullició.

La política que practica amb Catalunya és la d'estovar-la com si fóssim un pop. Després d'un temps d'inacció, ara comença una etapa de gestos. Que la vicepresidenta Soraya, i uns quants ministres i alts càrrecs del PP vagin a sentir una conferència de Duran i Lleida a Madrid, n'és un, i que s'escoltin els suggeriments de Mas-Colell, al Consell de Política Fiscal i Financera n'és un altre. Gestos, mímica política, després que l'escenari hagi estat buit setmanes i setmanes. La política de la inacció deixa pas ara a una mínima acció, perquè Espanya no es pot permetre que l'enfonsament de Catalunya, l'acabi arrossegant.

Realment no han entès res els polítics espanyols. I no d'ara, de fa anys. Per això som on som. L'única estratègia política és la del bloqueig i la d'escanyar, la de girar l'esquena i no escoltar, amb l'argument de posar-se els taps constitucionals a les oïdes. I la d'esperar que tot es podreixi, i s'acabi diluint. Les imputacions de polítics catalans, com ara Oriol Pujol, al marge de l'estricte ritme de la justícia, acaben d'ajudar en aquesta fase d'estovament.

I ara obriran l'aixeta, esperant que es rebaixin febrades i suflés. Que vagin esperant.