El canvi de president via moció de censura acaba amb una època de monolitisme impossible, impostat, cimentat únicament en el perill de l'independentisme català, que impedia l'obertura del joc polític segons les concepcions socials i mantenia tenallat el sistema al voltant del concepte "defensa d'Espanya".

Mariano Rajoy era un tap. Enquistat al mig del pas, ni passava ni deixava passar a l'espera de que els problemes es solucionessin sols, deixant-los madurar en una mena de "qui dia passa any empeny", mentre Europa mirava atònita l'actitud torera de la casta espanyola amb el "sostenella y no enmendalla" i "antes partía que doblá". Era un tap també per al seu propi partit, desesperat amb el creixement de C's gràcies a la desorientació ciutadania causada a cop de titulars sobre la lluita sense quarter de l'aparell de l'Estat contra l'independentisme, que amagaven totalment el discurs de gestió ordinària del govern.

Però Rajoy ha estat també una cosa més: ha estat el factor necessari per al creixement de l'independentisme, que abans d'ell era un moviment de baixa intensitat. Rajoy ha convertit el catalanisme-nacionalisme català en potent moviment independentista de masses.

És evident que el panorama que li queda a Pedro Sánchez és complicat i haurà d'esforçar-se per aconseguir els suports per a governar dia a dia. Li cal trobar el missatge que li doni la cobertura suficient per a poder maniobrar i trobar pactes multibanda. Mentre intenta acontentar a tort i a dret i posa especial cura en tractar les greus ferides obertes contra una gran part de Catalunya, no podrà renunciar al discurs de l'espanyolitat ni deixar que l'acusin de cedir als desmembradors de la pàtria. I menys amb eleccions autonòmiques a la cantonada.

Li caldrà un missatge que el cobreixi. De moment ha aconseguit que amb els líders empresonats o a l'exili, ERC i PDECat el votin sense intercanvi de cromos. Però quan comenci el necessari intercanvi, la caverna se li tirarà a sobre i necessitarà un discurs solvent per justificar-ho.

Des d'aquesta perspectiva, l'únic discurs que el pot blindar és evidenciar com corregeix el pecat capital del govern sortint: Rajoy va fer créixer com mai l'independentisme i va expulsar el nacionalisme català de l'estat espanyol com un projecte convivencial de cultures i nacionalitats diferents que pogués ser percebut com una aposta de futur. Rajoy és el responsable d'un "¡a por ellos!" que ressona encara atronadorament en la ment dels catalans. Pedro Sánchez ha de ser qui permeti als catalans recuperar la confiança en què l'estat espanyol, amb les oportunes reformes, pot ser un projecte pel qual valgui la pena apostar.

Si jo hagués d'aconsellar un posicionament a Pedro Sánchez, seria: "Rajoy va malmetre el sentiment d'espanyolitat i no va perdre la unitat d'Espanya pels pèls. Jo l'he recuperat i he posat les bases de la pervivència d'Espanya per al s. XXI". Si l'aconseguís implantar, Sánchez podria fer -gairebé- qualsevol cosa.