El vicesecretari del PP, Javier Maroto, ha afirmat fa poc en una entrevista a TVE que el 155 de Rajoy va arribar tard i malament. Segons Maroto, la culpa de no escanyar totalment Catalunya, la varen tenir un Rivera delerós d’anar a les eleccions i un Sánchez suposadament condescendent amb l’existència del país com a nació. Al dirigent només li va faltar titllar-los d’aprofitats, traïdors i fluixos. 

Sosté el diputat que el que ara mateix cal és aplicar un 155 dur que inclogui TV3, l’escola pública i els Mossos. I això només ha de ser que el principi. Després, doncs, s’ha d’anar a pels partits independentistes, tallant-los el finançament mitjançant un hàbil retoc de la llei o il·legalitzant-los, segons el cas. I, a més, s’ha de legislar també per a impedir els indults a polítics que estiguin en presó i els referèndums com el de l’1-O amb la qual cosa no deixa d’estar reconeixent l’al·legalitat, si més no, del mateix. Tot plegat, es tracta, ha dit, d’aplicar la llei de manera preventiva per a garantir la convivència en Catalunya i, alhora, emparar a tots aquells catalans que es senten espanyols. 

Maroto no demana res que no ho estigui demanant constantment la premsa de la caverna, bramant cada dia el seu cap de colla o el seu adversari Rivera que, discursos a banda, ha llançat les seves hosts als carrers per veure d’augmentar la tensió al màxim i treure’n un rèdit electoral. Molts poden pensar que només es tracta de pura gestualitat política en plena batalla per l’hegemonia ideològica de l’espanyolisme radical, possiblement a les portes d’unes eleccions. La veritat, però, és que amb tot el que hem vist fins ara hi ha motius per a pensar que si arriben al poder no dubtaran en passar pel ganivet les institucions catalans, els partits i les entitats sobiranistes a fi d’imposar el seu particular sentit d’Espanya.

Tant se’ls en fot el que digui la civilitzada Europa, els seus polítics o tribunals davant del que seria una escalada en el procés d’involució democràtica que estem vivint. Això d’Europa no deixa de ser una preocupació menor mentre no els afecti les seves butxaques, mentre no trastoqui les seves inconfessables xarxes d’interessos. Fet i fet, confien que a força d’escalfar els ànims, tard o d’hora, algú acabarà perdent els nervis. I aleshores, sí, per fi, tindran la prova irrefutable per a convèncer al món que l’independentisme català és violent, una pesta que cal combatre sense pietat. 

Busquen desesperadament un incendi del Reichstag per a justificar de manera inapel·lable el sotmetiment total de Catalunya a l’Estat, per legitimar-se en la seva croada per a aniquilar el sobiranisme en nom de la sagrada unitat de la pàtria. 

Així les coses, res fa preveure, doncs, que ni en el pitjor dels casos, ni que sigui per responsabilitat o per decència, Maroto, Aznar, Rivera o Arrimadas baixin la pressió, deixen d’atiar el foc, de gallejar. 

Les properes setmanes seran decisives. L’ambient s’enrarirà molt i molt ràpidament així es coneguin les qualificacions fiscals i es concretin així, segurament, els pitjors temors pel que fa als presos polítics. Llavors, no hi haurà gest o actuació política que no intentin manipular en funció d’arrodonir el seu relat de terror. 

Mentre, en el costat del sobiranisme, la impressió, cada vegada més estesa, és que ningú no sap ben bé que cal fer ni cap on anar. Una impressió pesant que s’hi suma al cansament de molta gent. El cas és que els independentistes no es poden permetre una altra setmana com la darrera. Tot plegat, el sobiranisme no pot entrar llastat per les baralles internes en el que s’albira com una segona fase repressiva de l’Estat. De cap manera, Catalunya pot patir un trencament institucional que vindria aparellat d’unes eleccions amb un resultat molt incert.