Cent dies de Govern i, a la fi, va arribar el viatge a La Moncloa del president de la Generalitat, Carles Puigdemont. A la porta l’esperava el cap de l’executiu espanyol, Mariano Rajoy, amb les maletes fetes esperant, que és la seva manera d'actuar habitual. Mai sabrem si el va rebre per avorriment, per no saber què fer fins que la ciutadania de l'Estat espanyol trobi un nou president o si ho va fer per avergonyit al comprovar que tots els líders estatals havien vingut a Barcelona a escoltar de boca del nostre president en quin punt del procés ens trobem. Bé, ironies a part, el cert és que hem d’aplaudir que, malgrat tard, s’hagi produït l’encontre i tingui els seus fruits amb la quedada dels número dos dels dos equips per concretar feina.

El punt clau no es desbloquejarà. Rajoy no està disposat a dialogar, just just –com va explicar l’altre dia- està obert a escoltar els arguments catalans, però ni sentir-ne parlar de la base de la política com és el diàleg. Ell segueix encimentat en els plantejaments polítics de finals dels anys 70 i les noves corrents no el podran moure. De fet, basta llegir la moció que veurem en el ple del Senat d’aquesta setmana. El no a tot és el seu fil argumental d’una nova iniciativa parlamentària que cerca el següent titular: “El Senat proclama per majoria absoluta la unitat d’Espanya”. No és conscient el PP que l’Estat espanyol no pot seguir encallat en el segle passat?, No se n’adona que els catalans hem dit prou, que volem un estat propi per fer bé les coses? Que apostem per un futur millor, al servei de les persones i el seu benestar, solidari, productiu i obert al món?

L'obsessió del líder del PP català, Xavier García Albiol, és tal que fins i tot en el text de la moció que ell defensarà en el Senat vol que els seus companys de partit es comprometin a no tocar l’actual distribució de competències. No recorda aquest senador que encara no s’ha complert amb algunes transferències competencials que dicta la sagrada Constitució i, el que és més greu, que el seu govern ha abusat de la majoria absoluta aquesta legislatura amb una autèntica recentralització? A més, aquesta moció tanca la porta a qualsevol reforma constitucional de tipus federalista.

Com heu pogut comprovar m’he centrat amb el tema competencial perquè, per desgràcia, per als líders del PP parlar de posar les urnes perquè els catalans puguem decidir el nostre futur és ciència ficció i no perquè no sigui possible, -que ho estem fent seguint el full de ruta que ens hem marcat- sinó perquè el PP és el partit de l’immobilisme, del que està sempre en funcions, del que qui dia passa any empeny. ​