Allò del pressupost ja ens ho sabíem, no calia esperar a llegir-lo. La inversió a Catalunya cau a l’11% del total però no hi haurà compensació via Estatut; és més important l’AVE a Galícia –que serà deficitari des del primer dia- que no pas els enllaços ferroviaris del port de Barcelona; i el que es treu als transports barcelonins se suma als transports de Madrid. Per no parlar dels museus. És Espanya en estat pur. Geni i figura, i la sepultura econòmica no està gaire lluny. Podem discutir si ho fan voluntàriament o si és que no en saben més, però el resultat fóra el mateix. La qüestió interessant és, doncs, la resposta catalana.

El president Mas s’està movent amb tres paràmetres alhora, la qual cosa l’aboca a equilibris molt inestables. Per una banda, vol projectar una imatge de seriositat en el mirall europeu, i per això s’empassa el gripau col·lectiu de la reforma laboral i vota a favor de l’estabilitat pressupostària. Acceptem-ho.

Per una altra banda, mira de prop el PSC. No se’n refia. El PSC està massa lligat encara a les consignes del PSOE i va repetint, a veure si fa forat, allò dels pactes amb el PP i el no a les retallades. És poca cosa, sobretot si tenim en compte que la Rocío s’ha atrevit a negar el dèficit fiscal (el Caja aquell ha saltat com un llamp per agafar-s’hi, favors que se li fan).

Tinc la impressió que Artur Mas es comença a sentir com aquests herois que no ho són, els qui a les “pel·lis” acaben salvant la situació fent més del que tenien previst de fer. Jo diria que té consciència que a vegades la història truca a la porta, i que aleshores has d’obeir, que no hi ha escapatòria. Tant li fa si és pacte fiscal, tancament de caixes o consulta popular.

Per això mira el PSC: per intentar de saber cap a on tirarà, si hi serà o no en l’envit i en el conflicte. El tercer supòsit, i Mas no les té totes, és la gent. Tan senzill com això. Quanta part de poble català el seguirà i fins a on.

Quan ell es contesti les preguntes, nosaltres tindrem les respostes.