El preu del poder

«Entre els que volen governar no podem descartar, a mig camí entre "El show de Truman" i "Matrix", els genis del ciberespai o els gurus de la comunicació»

23 de febrer de 2014
19.000 milions de dòlars. Si Zuckerberg ha pagat aquesta quantitat per una aplicació de missatgeria instantània, una de dues: o s’ha tornat boig o el rèdit de la compra la pot justificar amb escreix; les xifres, però, avalen la segona hipòtesi: 400 milions d’usuaris és una xifra reveladora de moltes dades: la primera, l’addicció al servei, que farà un alt percentatge pagar la mínima quantitat requerida per continuar pensant que envien missatges gratuïtament, i un mínim de diners multiplicat per una munió de persones és una munió de diners; la segona és la ingent base de dades amb què Facebook podrà oferir a qui vol vendre de forma intel·ligent els seus productes, un target personalitzat (el mateix que utilitzen els partits polítics per construir el seu programa electoral i per dirigir-se als seus potencials votants), fotografia per la qual els venedors pagaran, altre cop, una munió de diners. Vagin sumant.

Hi ha un tercer aspecte, relacionat amb els dos anteriors però amb entitat pròpia: la cruïlla de milers de dades dóna com a resultat allò que els juristes anomenen la fórmula mosaic d’invasió de la intimitat; la passarel·la global de les emocions que són les xarxes socials ofereix a qui governa oportunitats úniques de manipulació social i política, i a qui vol governar un camí “low cost” cap als objectius. Entre els que volen governar no podem descartar, a mig camí entre El show de Truman i Matrix, els genis del ciberespai o els gurus de la comunicació.

Tanmateix, amagat rere la tristesa de ser considerats mers factors de consum per a qui ven, siguin productes tangibles o somnis d’arcàdies felices, trobem la dada incontestable de com han esdevingut inútils les fórmules tradicionals del poder: Gamonal, Ucraïna, la primavera àrab, no importa tant si esclata la revolta o què s’esdevindria, com aquest veure descol·locats els partits... tant com perquè, per exemple, a UDC es comenci a parlar de relleus generacionals per primer cop en la seva història. Crec que quelcom semblant podem dir en general per a Catalunya, i els governants ho saben; es perfila un poder indefinit, multiforme, individualment petit i feble, però globalment incontestable perquè té la força d’una marea de fons. No puc ni imaginar-ne el preu, però sé que és la matèria que alimenta les revolucions.