Diu Gabriel Rufián que el preu d'una hipotètica investidura de Pedro Sánchez haurà de ser més alt que fa quatre anys, i reclama a Junts i a CUP pactar aquest preu i actuar coordinadament almenys en això. El candidat d'ERC, que sap que ha d'apujar el to però alhora és conscient del pa que s'hi dona, evita concretar i sobretot evita els maximalismes. Junts i CUP, per la seva banda, d'entrada posen el llistó a dalt de tot: referèndum d'autodeterminació o res. Toni Castellà, candidat juntaire al Senat i membre del Govern del Consell de la República, fins i tot parla de "bloquejar les institucions espanyoles", com si les institucions espanyoles no tinguessin un catàleg de solucions per sortejar un intent de bloqueig d'una vintena (amb sort) de diputats independentistes.

La qüestió és que, o totes les enquestes menteixen, o l'endemà de les eleccions només hi ha tres escenaris possibles. Primer: majoria PP-VOX suficient per a una investidura ràpida de Feijoó, en la línia dels pactes recents al País Valencià, les Illes, Extremadura, Aragó, etc. Segon escenari: guanya el PP en vots i escons però no suma prou amb VOX, i a Pedro Sánchez se li obre l'oportunitat de repetir mandat sumant amb rojos, separatistes i tot el que es mogui. I tercer escenari: majoria PP-VOX suficient per governar (escenari 1), però el PSOE s'absté a la investidura de Feijóo perquè el PP pugui governar en solitari i no hagi de dependre de la ultradreta.

En el primer i el tercer escenari, ERC, Junts i CUP podran gesticular molt, fer escarafalls i potser pronunciar algun discurs brillant. Però en termes d'influència política, l'independentisme només pot pintar alguna cosa si es dona el segon escenari, que és el que obliga a prendre decisions i retratar-se. Per aquest motiu, és probable que un dels grans temes de la campanya catalana del 23J sigui aquest: el preu.

Pot ser el referèndum, el preu? És realista pensar que Sánchez estarà disposat a obrir la porta de la desintegració d'Espanya tal com la coneixem (un referèndum d'autodeterminació és això, no ho oblidem) a canvi simplement d'una investidura? L'autodeterminació es pot conquerir per una aritmètica conjuntural favorable al Congrés, com si fos el peix al cove d'un traspàs de competències? El PSOE trencarà el principi de la sobirania espanyola a canvi d'uns vots a la investidura? Qualsevol persona entenimentada sap que la resposta a totes aquestes preguntes és no. Qui l'endemà del 23J es quedi clavat en el referèndum com a condició sine quae non sap que s'estarà autoexcloent de qualsevol negociació.

Hi ha dotzenes de temes, però, que sí que poden ser objecte de negociació i que només els partits independentistes poden posar sobre la taula, perquè ni el PSC ni els comuns no ho faran mai. Temes que tenen relació directa no amb la ruptura, però sí amb la construcció nacional. Temes de llengua, de cultura, d'infraestructures, de finançament (treure Catalunya del cafè per a tots de la LOFCA), de reconeixement simbòlic, de presència directa a Europa, de solucions dignes per a l'exili... Una negociació ferma, intel·ligent i unitària (ai!) podria significar un salt endavant per al país sense comprometre de cap manera l'objectiu de la independència. Seran prou patriotes, els partits independentistes per fer aquesta negociació plegats i pensant només en el país? O continuaran prioritzant la seva guerra particular?