Aquesta setmana hem vist, amb desencís, com s’esmicolava la unitat dels partits sobiranistes. Tot va començar dilluns, amb una nova cimera que havia de ser secreta, però que va acabar sent molt sorollosa. A fora, amb el Palau de Pedralbes encerclat pels periodistes, i a dins, amb una escalada de tensió que va acabar amb cadascú marxant per la seva banda amb cares de pomes agres.

L’endemà dimarts el president de la Generalitat anunciava una nova proposta de 9-N que manté la data i la pregunta però trenca amb la consulta pactada pels sis partits que fins aleshores havien anat a la una. Conseqüència: ara cadascú va a la seva. La porcellana fina s’ha trencat. Però, per què? Què ha passat en realitat? Si fem cas de les discussions mantingudes a l’última sessió de control al Parlament, l’element clau que ha tensat totes les reunions i cimeres fins a esclatar en mil bocins a la tercera, ha estat la voluntat (tota, poca o cap, segons les sigles) de desobeir l’Estat espanyol.

El problema, doncs, ha estat la desobediència. El cert és que la paraula és contundent i hi ha qui la percep com a intrínsecament negativa. Però, és realment un concepte negatiu, jurídicament parlant? El debat d’opinions podria ser infinit, per això potser convindria anar als textos. I, ves per on, acaba de publicar-se un llibre coral que aporta molta llum: Quan la por canvia de bàndol. Les claus de la desobediència civil als Països Catalans.

En aquest llibre, l’advocat Benet Salellas fa un exhaustiu repàs de totes les referències jurídiques internacionals a la desobediència civil. Unes referències que són constants d’ençà de la revolució francesa i que culminen al preàmbul actual de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Considerant essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de Dret per tal que les persones no es vegin compel·lides al suprem recurs de la rebel·lió contra la tirania i l'opressió”. El suprem recurs de la rebel·lió contra la tirania és, segons Salellas, “el germà gran” de la desobediència civil. Tant és així, que l'Estatut de la Cort Penal Internacional ha arribat a elevar a la categoria de dret internacional "el deure de desobeir les ordres manifestament injustes".

Hannah Arendt és una de les autores que més ha contribuït a estudiar políticament la desobediència, arribant a la conclusió, per exemple, que genocidis com el de l'holocaust només es poden explicar a través de l'obediència: “Una societat i uns ciutadans obedients van ser una de les claus essencials per assolir els extrems resultats del terror feixista”. És per això que, a partir de la II Guerra Mundial, el dret a la desobediència s’ha inclòs en moltíssimes constitucions, estatuts i declaracions (el cas més proper el trobem a l’article 20 de la constitució portuguesa), alhora que ha estat motiu d’una gran quantitat de sentències judicials favorables als desobedients.

Si avui a Catalunya encara són majoria els qui s’incomoden en sentir parlar de la desobediència, potser no és tant pel que suposa en realitat, sinó que potser és perquè, quaranta anys després, encara no hem aconseguit desempallegar-nos dels pòsits acumulats durant quaranta anys de franquisme.