El PSC està immers en tres paradoxes. La primera, que en el moment en què ha desaparegut del partit allò que anomenàvem sector catalanista, és precisament quan manté l'enfrontament més dur amb el PSOE, amb amenaça de trencar inclosa. Ja no són al partit ni els Maragall, ni Joaquim Nadal, Marina Geli o Antoni Castells, Montserrat Tura o el grup de Joan Ignasi Elena. Curiosament, el que va ser primer secretari del partit quan tots ells van marxar o van ser convidats a fer-ho, Pere Navarro, ha estat un dels membres del comitè federal del PSOE més clars a l'hora de mantenir el NO a Mariano Rajoy. 

La segona paradoxa, relacionada amb la primera aquesta, és que el PSC, en certa manera, reclama un dret d'autodeterminació respecte del seu soci espanyol, una reivindicació que, hores d'ara, no forma part de l'estratègia dels socialistes catalans en el debat sobiranista. I la tercera paradoxa és que, contra el que tots hauríem pronosticat des dels orígens ja antics de l'associació PSC-PSOE, la topada no ha vingut per una qüestió territorial, sinó per un assumpte que té més a veure amb el debat social, és a dir, si s'ha de deixar via lliure a un govern de dretes o no. En el fons, es podria dir que la posició dels socialistes catalans és més "esquerranosa". 

El PSC viu, doncs, el seu propi procés a la recerca de sobirania real en el camp del socialisme espanyol. I, com el procés català, també pot acabar de diferents maneres. Podria ser, per exemple, que no passés res, que després del vot diferencial i els escarafalls conseqüents, uns i altres decidissin que no els convé remoure res, en benefici mutu dels resultats electorals. Ara bé, també hi hauria l'opció que Susana Díaz i companyia fessin cas de les propostes dràstiques de Rodríguez Ibarra i convoquessin els candidats a engendrar una revenant, la federació catalana del PSOE. No sembla clar on poden ser aquests candidats. Precisament ara, pel que dèiem al principi, no hi ha un bloc de dirigents que representin la sensibilitat espanyolista en contra d'Iceta. Possiblement alguns se sentiran incòmodes portant la contrària als germans del PSOE, però ningú no ho ha fet explícit; el consell nacional va votar contra l'abstenció quasi amb unanimitat. Per part del PSOE, a més, tirar per aquí seria segurament suïcida

Però entre el tot i el res hi ha, també en aquest procés, una tercera via. És a dir, que el PSC augmenti la seva personalitat pròpia i la seva autonomia, a canvi de perdre capacitat d'influir en les decisions del PSOE. Un model menys federal i més confederal, semblant al que té el PP amb la Unión del Pueblo Navarro. El PSC tindria més llibertat de moviment, però, no ho passem per alt, el PSOE també. Si això arriba a passar, serà un cas revelador d'una entente Catalunya-Espanya que es basi en el següent principi: més sobirania és igual a més cohesió.