La conversa enregistrada a David Bonvehí ha servit per a omplir hores de ràdio i televisió sobre els possibles finals del procés. És cert que a l’ambient s’hi respira una percepció d’estar arribant a l’estació del tot o res, amb el referèndum de la tardor com a punt de no retorn. La fotografia del Govern en ple divendres, carregada de simbolisme, intensifica aquest convenciment. No oblidem, però, que en política uns mesos són una eternitat.

Com acabarà tot plegat? És la pregunta que presideix, des de fa setmanes, bona part de les sobretaules del país. Mentre esperem respostes –aquest és un procés en què es col·loquen les travesses mentre el tren avança- no estaria de més posar en valor el mentrestant. El que ja s’ha aconseguit, des que el setembre del 2012 una marea humana va desbordar el centre de Barcelona, marcant un punt i a part en la història del Principat.

Passi el que passi, el sobiranisme ha renovat i ha afirmat la idea de nació. Aquella vella consigna del fer país pujolista, que una part de la ciutadania no sentia com a pròpia, ha evolucionat acceleradament cap a una reivindicació transversal i majoritària del dret a decidir. En conseqüència, cap a la convicció prèvia que formem part d’un subjecte polític amb capacitat per traçar el futur. Durant aquests anys s’ha consolidat i posat al dia la idea de nació catalana, i s’ha fet amb la mirada al futur –en allò que aspirem a ser- i no pas en el que hem sigut. Des d’aquest camp base, del que ja és impossible retrocedir, cadascú defensa ara el model de relació amb Espanya que creu més convenient.

La mesura d’aquest èxit, que sovint passa desapercebut, és la forma com es llegeixen les últimes declaracions del socialista Pedro Sánchez. “Espanya, nació de nacions, amb l’única sobirania del conjunt del poble espanyol”, ha dit el candidat a liderar de nou el PSOE en una entrevista a La Vanguardia. En els temps de l’Estatut, aquestes paraules haurien sigut una alenada d’aire fresc. Avui, amb l’experiència dels últims anys –Sánchez va triar Ciutadans com a soci preferent per intentar governar- són insuficients. Nació sense sobirania? No, gràcies.

Catalunya s’ha retrobat. Vol decidir i ho acabarà fent. Aquest 2017 o quan sigui. La nació, aquest necessari plebiscit quotidià, s’ha redescobert gràcies a un procés liderat per la societat civil, amb un potent factor generacional i amb el motor fora de Barcelona, a comarques. Un procés que ha servit, entre d’altres coses, perquè afloressin els presumptes casos de corrupció nascuts en el sistema autonòmic. Un procés que, acabi com a acabi, ha permès ventilar la casa. Valorem-ne el mentrestant.