30 de setembre de 2005: El Parlament de Catalunya vota el projecte  de nou Estatut. A la disposició addicional tercera es detallen les competències de l’Estat que passen a ser assumides per la Generalitat a través de la via que preveu l’article 150.2 de la Constitució. En l’apartat d) hi figura “l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. Hi voten a favor CIU, ERC, ICV-EUIA.... i el PSC.

En la negociació posterior al Congrés de Diputats aquesta disposició addicional no va ser acceptada per la delegació del PSOE que, encapçalada per Alfredo Perez Rubalcaba, va negociar amb la delegació del Parlament català. Però que no figuri en el nou Estatut no vol dir que la via que preveu l’article 150.2 de la Constitució no es pugui aplicar en qualsevol moment: L’Estat pot transferir o delegar facultats de titularitat estatal a les comunitats autònomes mitjançant una llei orgànica, que preveurà les formes de control que l’Estat es reservi.  Aquesta és la fórmula que es va utilitzar per transferir a la Generalitat les competències de trànsit que l’Estatut de 1979 no li atorgava: i això es va fer mentre governava el PP. Va ser una qüestió de voluntat política.

9 d’Octubre de 2012: El Congrés de Diputats vota la proposició no de llei presentada per ERC per instar a l’Estat a que per la via prevista a l’article 150.2 de la Constitució transfereixi a la Generalitat la facultat d’autoritzar referèndums. No era una proposta amb efectivitat immediata. Si s’hagués aprovat, el Govern central, cas de voler complir la proposició, hauria d’haver presentat una projecte de llei orgànica al Congrés de Diputats; aquest projecte podria incloure formes de control per part de l’Estat a l’exercici de la  competència. Vots a favor: CIU,PNB, ICV,IU, Chunta Aragonesista, bona part del grup mixt, inclòs Compromís pel País Valencià, i la mateixa ERC. Vots en contra: PP, UPyD i el PSOE, amb els diputats i diputades del PSC inclosos.

Tres setmanes després de la votació al Parlament sobre la necessitat de convocar una consulta a Catalunya, al PSC se li va veure el llautó. El 27 de setembre el PSC es va negar (amb l’excepció de l’Ernest Maragall) a votar les propostes presentades per CIU-ERC d’una banda i ICV-EUIA per una altra. I es va refugiar en una proposta pròpia en la que es parlava d’una consulta legal. Doncs bé, en la votació del 9 d’octubre el PSC demostra que allò era una excusa per evitar el trencament del grup parlamentari. Perquè per fer una consulta legal, un dels mecanismes utilitzables és que una llei orgànica transfereixi a la Generalitat la capacitat de convocar-la. I no val refugiar-se en una suposada manca de rigor jurídic de la proposició votada: el rigor jurídic i les condicions de la transferència haurien d’haver-se concretat posteriorment en un projecte de llei orgànica discutit i esmenat al Congrés de Diputats.

El PSOE i el PSC s’han arrenglerat amb les tesis del PP que afirma que no es pot fer una consulta perquè no és legal. Però la Constitució ho preveu si és autoritzada pel Congrés de Diputats en el que el PP disposa de majoria absoluta o si es transfereix a la Generalitat la competència per autoritzar-lo: en conseqüència, no és que no es pugui fer, és que no hi ha la voluntat política de que es celebri.

Aquesta votació tenia lloc al Congrés el mateix dia que els governs britànic i escocès arribaven a un principi d’acord per a la celebració a Escòcia d’un referèndum d’autodeterminació l’any 2014. L’acord definitiu, presentat aquest dilluns dia 15, inclou la transferència al Govern d’Escòcia de la capacitat de convocar el referèndum: des de posicions divergents i fins i tot confrontades però amb la convicció democràtica ,en el marc d’un estat de la Unió europea, de que el poble escocès ha de decidir el seu futur.

Pere Navarro va qualificar la proposició votada al Congrés de “proposta trampa”. Faria bé el primer secretari dels socialistes catalans en preguntar-se què ha passat des d’aquell any 2005 en el que el PSC ,encapçalat per Pasqual Maragall, votava l’exigència de transferència a la Generalitat de la capacitat de convocar referèndums fins arribar a  aquest mes d’octubre en el que el PSC hi ha votat en contra. La manca de sobirania, de dret a decidir, del PSC és avui nul·la. Però ningú els hi ha parat una trampa. El PSC és dins la seva pròpia trampa.