Els socialistes catalans han viscut les últimes setmanes instal·lats en una muntanya russa. Primer, van sotmetre el lideratge del partit a primàries, resoltes amb una victòria ajustada de Miquel Iceta davant de Núria Parlon. Després, van alçar la veu al comitè federal del PSOE per mantenir el seu "no" a Mariano Rajoy i, un cop consumat l'adéu de Pedro Sánchez, van trencar (només) per tercera vegada la disciplina de vot al Congrés. De l'acte de desobediència encara se n'espera la resposta de Ferraz, obstinats com estan al sector més jacobí del socialisme espanyol a revisar el protocol de relació amb els companys catalans. Finalment, aquest cap de setmana el PSC ha saldat el seu congrés amb la confecció d'una nova executiva de difícil gestació i un full de ruta que deixa al voral la via canadenca -no entra en els esquemes del partit ni com a pla B- i passa de puntetes per la complicada convivència amb el PSOE. Ja havíem dit en aquesta columna que un divorci traumàtic no convenia a ningú.

Bastint un discurs tan hàbil com autocomplaent, Iceta ha apel·lat a l'autoestima dels socialistes. Per això, ha reivindicat l'experiència de gestió del PSC i ha instat la militància a passar "a l’ofensiva" per fer possible el "reagrupament socialista". Deu pensar Iceta que, després de tantes batzegades, és el moment de recuperar el terreny perdut i trobar estabilitat: cal frenar la sagnia que han provocat els "comuns" i postular-se com a alternativa si el procés embarranca. Anàlisi de fortaleses i febleses.

El primer secretari ha posat el partit davant del mirall: dels 52 diputats al Parlament del 1999 als 16 que té en l'actualitat; dels 25 electes al Congrés del 2008 als set d'aquesta legislatura; dels 2.100 regidors del 2011 als 1.278 d'aquest mandat; i dels 23.000 militants de fa cinc anys als 17.300 que reté en l'actualitat. La radiografia d'Iceta és acurada. Però resulta complicat reconquerir l'espai perdut allunyant el partit encara més del dret a decidir -carril central de la política catalana- i fent les concessions justes al sector liderat per Parlon, que aglutina un pes creixent tot i perdre les primàries. Massa resistència al canvi.

La transició "suau” i "tranquil·la" que recepta el líder del PSC garanteix estabilitat al partit, però no és, necessàriament, sinònim de remuntada. Iceta volia un congrés plàcid -ja va dir que no apostaria per revisar la relació amb el PSOE-, que satisfés el sector renovador sense convertir els canvis en una revolució. Ha suat més del compte per trobar els equilibris necessaris a l'executiva, perquè Parlon no estava disposada a transigir amb tot. Del debat congressual en surt un partit fidel al retrat que en vol el seu líder. Però aquest és el PSC dels 16 diputats al Parlament i dels set escons al Congrés. Res més.