Democràcia interna, maduresa política, inclusió de les diverses sensibilitats... tots els tòpics estan servits en un congrés –el del PSC- que no ha trencat ni un plat. Tot ha estat previsible. No hi ha passat res que no constés al guió. Els socialistes catalans s’han reordenat dins la lògica més ortodoxa. Avui n’estaran molt pagats i en faran grans elogis, però la triple derrota electoral només ha desembocat en un canvi de persones, en un càstig limitat a la tríada que ha dirigit durant anys el partit i en la constatació que el PSC és el que és: un partit controlat pels alcaldes de l’àrea metropolitana, catalanista a pams i gens disposat a enfrontar-se, ni que sigui per una causa justa, al PSOE.
Què deia el guió? Enllestit fins al darrer detall al llarg dels darrers mesos, el procés de renovació controlada del PSC havia d’incloure el reconeixement dels pecats de José Montilla, el perdó al seu exlíder amb un cert espai per al càstig per part dels delegats, el nomenament de Pere Navarro com a primer secretari, la definició d’una executiva de poder municipal, la inclusió dels altres dos candidats –Joan Ignasi Elena i Àngel Ros-, alguns gestos conciliadors dirigits a la sensibilitat “més catalanista” del partit i la recuperació en la mateixa executiva per via subsidiària de Montilla, José Zaragoza i Miquel Iceta. L’única nota discordant en tot el procés ha estat el rebot del mateix Iceta, que ha sorprès tothom amb un desafiament personal que ha acabat sent un misto.
Tot això, al so de la melodia de la cançó de l’enfadós. Una vegada més, el PSC ha renunciat a recuperar el grup propi al Congrés dels Diputats. El pedaç, que aquesta vegada van pactar Àngel Ros i Manuel Bustos, proclama que el PSC marcarà perfil propi –és a dir, que en alguna circumstància extraordinària podria trencar la disciplina de vot- però sense ofendre frontalment al PSOE –és a dir, mantenint la renúncia al grup parlamentari.
I la ideologia? La reiteració de les fórmules habituals, la voluntat de continuar sent –encara més- “socialistes”, la reivindicació de l’Estat del benestar –que el mateix PSC ha contribuït a rebregar- i la reafirmació del catalanisme habitual –de les veus en castellà que es proclamen catalanistes i de les veus en català que es proclamen federalistes-. I qui congrés passa legislatura empeny.