Són moltes les preguntes que aquests darrers dies han acaparat el debat sobre el conflicte entre Catalunya i l'Estat. Les accions repressives del govern espanyol, emmascarades rere el poder judicial i policial, han fet emergir disparitat d'arguments, entre ells els que defensen que el procés català ha acabat en un atzucac i no hi ha altra sortida que cessar o, fins i tot, recular i assumir una derrota política. 

I el cert és que si algú espera respostes clares i inequívoques no hi són. Perquè la història no es pot anticipar, perquè mai abans s’hagués pogut preveure que Catalunya celebraria un referèndum organitzat des de la clandestinitat i reprimit per les forces de l’Estat, com tampoc que els catalans veurien entrar a presó dos líders independentistes acusats d’un delicte, el de sedició, que ha hagut de ser recuperat de les pàgines més fosques de la història d’Espanya per poder-lo aplicar avui que els carrers s’omplen amb crits de pau i llibertat. 

Un fet és innegable i és que l’independentisme arriba en aquest punt culminant amb que més força social que mai, eixamplada per la negativa matussera del govern espanyol. I també ho és que les seves raons creixents s’han estès com mai per tot el món. L’oportunitat històrica és un fet, però en qualsevol cas això no en garanteix els resultats. 
 
Ningú amaga que la independència implica incertesa. Però tan incert és l’escenari que ha de desembocar en un nou estatus per a Catalunya com el que en resulti, en cas de no fer-ho, del desplegament de l'estratègia del govern espanyol per esborrar qualsevol rastre del sobiranisme. I en això tenim algunes evidències que la resposta de l’Estat -que té sobre la taula un ventall de mesures coercitives que van des de la intervenció de les competències estratègiques de l’administració catalana fins a la il·legalització de partits polítics i la privació de drets fonamentals- pot suposar una greu regressió.  

Perquè el govern espanyol actuarà des del desconeixement manifest que té de la societat catalana, sense cap temor a menystenir els seus grans actius i des de l’orgull de qui entra amb caràcter imposant en un territori assetjat. Malauradament, aquest escenari ja es planteja com a inevitable. I el compte enrere només espera aconseguir alinear l’opinió pública amb les mesures que acabi aplicant el govern espanyol, que a porta tancada continua treballant el suport del PSOE i C’s. Prova d’això és la campanya de desprestigi contra l’escola catalana i que a NacióDigital hem volgut desmentir amb dades. 

El temps per al diàleg es consumeix sense que l'Estat hagi esmenat la seva negativa frontal. La posició tancada confirma la sensació que el govern espanyol mai no ha dubtat de la seva estratègia i ha preferit cometre errors a deixar-la reposar, fins i tot, davant els qüestionaments d'organismes i personalitats de renom internacional. 

Com donar sortida a un conflicte sota l'amenaça policial i judicial d'un Estat? La resposta no està escrita enlloc, però tampoc ho estava l'1-O i la van acabar escrivint pacíficament els ciutadans.