L’àvia quasi no sap llegir ni escriure. Del ben cert que és la cosa que més li hauria agradat fer en la seua vida. Vull dir, llegir i escriure amb virtuositat, coses sublims que donaren gust d’assaborir. Però el cas és que mai no va anar a escola. Es va criar en un hort voretat de palmeres a l’altra banda del riu i, en fer-se fadrina, la posaren en "amo" en la casa d’uns rics.

Després vingué la guerra amb la boca tota plena de qualls de sang i vet ací que ella va parir. I la guerra, però, va continuar mentre el seu fillet li creixia amorrat als pits. I just quan ja no quedava ningú per matar va arribar aquell general panxut arrossegant per terra un sac ple d’ossos podrits i, aleshores, tothom es va tancar a casa i va restar mut per sempre més.

Podríem dir que l’àvia amb tantes vicissituds mai no va tenir temps, ni diners tampoc, per a aprendre com Déu mana a llegir i escriure. Podríem dir també que totes les paraules que va caçar al llarg de la seua existència se li van tornar pedretes o grills morts entre les genives. Potser hauria volgut clavar tots aquells mots en agulles sobre un pany de vellut blau com si foren les papallones exòtiques d’un rar entomòleg.

Moltes vesprades de diumenge, un nebot postís cinquantí i malalt dels nervis que tot el dia remena llibres, li llegeix fragments de novel·les. Ho fa en un accent castellà afectat pel seu valencià de poble. Són textos grisos, intranscendents. Li estalvia els paràgrafs obscens o massa pesats. Com siga, ella se l’escolta atentament sense deixar, però, de cosir metòdicament els seus tapets i cobertors de fil, els seus tovallonets i mocadors.

Les mans de l’àvia són un tresor. Amb elles seria capaç de cosir una gegantesca bandera negra amb què escanyar tots els malparits de la terra. En acabant de llegir, si és estiu, cerimoniosament berenen aiguallimó amb bescuit o rosquilletes de llavors. Si és hivern, xocolata desfeta amb uns bons manrons de pa dur.

Al corral floreixen els gesmilers o baden els fantasmes familiars somicant per una miqueta més de temps. L’àvia no sap quasi llegir ni escriure, cert, però jo sé que té el cap ple de lletres que en fileres, com si foren formigues, transiten lentament des del firmament dels seus pensaments fins al centre de la seua ànima. Cal dir que està del tot convençuda que si aprenc a llegir i a escriure molt i molt bé arribaré a ser algú important. No vol morir-se abans de veure com em convertisc, pobre de mi, en un distingit ciutadà.

Un dia em regala un quadern i tot seguit em mira amb els seus bellíssims ulls blaus i em mana amb gran autoritat que escriga des d’aquell moment mateix en aquells fulls quadriculats tot allò que del món considere rellevant. Així, doncs, la meua llibreta de dia en dia va omplint-se de retalls de memòria incerta.

Memòria d’infant. De tant en tant, també, de desitjos o bé de malsons. Desitjos i malsons d’infant. El meu univers a poc a poc va emergint poderós enmig d’aquells fulls blancs on cada quadradet és la parcel·la inexplorada d’un territori ignot, un pou o un oceà incendiat de llum. Potser en aquell quadern vaig escriure sobre aquell viatge al Valle de los Caídos, a l’Alcàsser de Toledo, a un Madrid moixames reals, putes de carreró, pudors a fregits, feixistes disfressats de mosca.

També sobre la meua primera visita a Barcelona: els bars bruts de la Rambla, la ciutat nafrada, el Tibidado amb les seues tristíssimes atraccions, un menú de pollastre rostit amb amanida russa, de botifarra amb mongetes i de desesperança... A Barcelona, a la plaça de Catalunya, l’àvia em va comprar un llibret de poemes editat en ciclostil per una associació de joves amb paràlisi cerebral. Llegisc els meus primers mots en català: Cal que neixen flors a cada instant...

Quina ingenuïtat! També vaig escriure potser el meu primer París, amb els pares i el germà. Tal vegada em vaig referir a aquella residència d’estudiants als afores de la ciutat on ens van allotjar indecentment. La residència estava pràcticament ocupada per una multitud de xiquets cambodjans refugiats, salvats a l'última del terror dels khemer. El meu germà i jo juguem amb ells tothora. París em sembla aleshores un enorme cadàver.

Viatgem en un bus atrotinat amb una colla de vells. L’excursió l’ha organitzat una tipa del poble que es perdria al menjador de sa casa. Passem gana i vergonya a causa de la nostra condició d’espanyols de merda que els amfitrions no perden oportunitat de recordar-nos. Un matí d’un estiu de botorn l’àvia se’m mor agafant-me fort de la mà després de fer un gran ronc i una lleu capcinejada asseguda en una cadira d’skai que es queda impregnada de l’olor fetorosa de la mort.

Fa uns dies, des que la van tornar d’un hospital de València perquè no ho suportava, que s’asseu en aquella cadira. Al llit s’ofega. Tossuda com és triarà la manera d’acabar. Quan la colguem al nínxol amb el seu marit encara té temps de treure el cap del taüt i de maleir-lo amargament... Abans no la tornen a la pols encara té uns segons per a recordar-me amb tendresa que mai no deixe d’escriure el món.

Amb els anys que tot ho devoren d’ella només em quedarà el quadern, els quaderns que m’han de salvar de tot. En tinc de totes les mides i escampats per tots els racons del meu apartament merdós i sobre ells tatue els records o els paisatges o els desenganys o els
silencis o l’esperança desbocada.

Ara mateix escric Budapest una vesprada d’agost o El cos nu d’Erika Marozsán, els seus llavis molsuts, els seus pits delitosos o el desig d’ella mentre una pluja de vidres s’estavella violentament contra el soler d’Hosök tere i, en això, els cavalls de pedra dels cabdills magiars cobren vida de colp i devoren a dentegades el meu insignificant futur i després el vomiten al Danubi.

Després potser escriuré Varsòvia. Ho faré concretament sobre aquell apartament trist de Bonifraterska amb Konwistorska on vaig sentir la distància com un punyal clavat al coll. Ara que ho pense m’hauria agradat trobar-te a Varsòvia en girar una cantonada, qui sap. T’hauria agafat pels malucs i ens hauríem envolat com globus cap a la immensitat d’aquell cel de plom i en arribar al centre de l’univers t’hauria intentat.

Ara provaré d’escriure un poema en qualsevol dels meus quaderns... Ho sent i et demane disculpes i de genolls i plorant et pregue que em deixes, però, que t’intente una vegada més. A qui si no podria explicar amb uns pocs mots tota la tristor per la felicitat arravatada d’aquell infant que vaig ser? Qui llevat de tu podria entendre ara i ací, amb plenitud absoluta, aquell temps meu que lluita sense descans contra l’oblit?...

Acabaré un quadern i en començaré un altre i després encara un altre mentre pense o invente, mentre mate el tedi i la frustració amb un cargol de fil d’aram esmolat com una espassa... L’àvia cus per a tota la mort. El nebot postís li llig. Ara escric. Ara t’escric en el meu quadern.