Les eleccions del proper diumenge són, sens dubte, de les més transcendentals pels ciutadans de Catalunya des que es va restaurar la democràcia. Els governs del PP i Vox que s’han format al País Valencià i a les Illes Balears -a més de moltes altres comunitats- després del 28-M són una clara advertència per la llengua i la cultura catalanes i pels drets civils i socials aconseguits en els darrers anys. No és alarmisme és la crua realitat. No és que ve el llop, sinó que el llop ja està entre nosaltres i ha començat la seva feina allà on participa en el govern: desmantellament del model lingüístic i de la protecció del català, prohibició de publicacions en català en institucions públiques, retirada de subvencions i denúncia de les associacions culturals d’expressió catalana, però també a les organitzacions dedicades a la protecció dels drets de les dones, dels col·lectius LGTBI+ o contra la violència masclista o el canvi climàtic i així un llarg etcètera.

Són unes eleccions condicionades pel plebiscit plantejat per Pedro Sánchez -o jo o Alberto Núñez Feijóo amb la torna de Santiago Abascal- que ha agafat els partits catalans amb el pas canviat i, probablement, també al PSOE que encara no s’ha refet del dur correctiu que va patir a les passades eleccions municipals i autonòmiques. L’amenaça s’ha fet tan evident, tan real que les crides a l’abstenció o el vot nul polític (o qualsevol cosa que vulgui dir una expressió similar) semblen avui dia totalment obsoletes i absurdes. Tampoc el "plantem cara" (CUP) o el "Ja n’hi ha prou" (Junts) semblen eslògans prou contundents o buits de contingut, si no s’especifica com cal fer-ho i quines són les possibilitats reals i les accions a dur a terme per aturar l’arribada del feixisme a les institucions espanyoles i, ai las!, catalanes en un futur (ja saben allò del 155 permanent d’Abascal) si no es posa remei. Poc més aporta el benintencionat "Defensa Catalunya" d’ERC, tot i que la formació republicana pot presentar un balanç positiu de la per a alguns denigrada taula de diàleg (indults, supressió del delicte de sedició i modificació del de malversació, aprovació de determinades lleis socials, etc.). Balanç amb el qual es pot estar d’acord o no, sempre que s’estigui en condicions de presentar una línia alternativa i viable que no sigui la claudicació davant de l'inevitable o de donar per perdudes les eleccions abans d’hora.

En el debat dels vuit candidats a Catalunya del passat dimarts, els tres partits d’àmbit català (més aquest ni carn ni peix del PDECat-Espai CiU, que esforçadament intenta emular l’antiga CiU) van denotar desconcert, indefinició i, a voltes, manca d’idees i, sobretot, de concrecions. Tots es van manifestar en contra del feixisme i d’un govern PP-Vox, però uns sense definir-se com pretenien frenar-ho i altres (Gabriel Rufián va insistir en això) demanant complicitats (ajuda va arribar a dir) i manifestant que aquest cop cal apujar el preu (traspàs de Rodalies, posar fi al dèficit fiscal i mantenir oberta una taula de negociació real i amb continguts) d’un possible suport a Sánchez. Per la seva banda, el possible receptor d’aquest suport, la representant del PSC, Meritxell Batet, tampoc es va definir respecte al conflicte de Catalunya amb Espanya més enllà de repetir fins a la sacietat el mantra que avui a Catalunya es viu millor que el 2017, que és un dels eslògans de batalla del PSOE. Potser ja és hora que els socialistes entenguin que el terme correcte no és "que és viu millor" o que "s’ha desinflamat el conflicte", sinó que la repressió té conseqüències i que amb l’aquiescència del PSOE es va escapçar el moviment pel dret a decidir -un moviment profundament democràtic- i l’independentisme amb l’empresonament i la inhabilitació dels seus dirigents (bé que després, un cop en el govern i sota la pressió d’ERC, van intentar esmenar-ho parcialment amb els indults i la reforma del codi penal, que no amb l’amnistia, com hauria estat conseqüent).

Des de Catalunya estant, el problema de fons no és només, ni principalment, el moviment pel dret a decidir, tot i que aquest segueix damunt la taula. La qüestió a resoldre és saber on estem després de l’1-O, de l’efímera independència del 27 d’octubre, de la repressió i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola i de com combatre el desànim i el desencís d’una part important de la ciutadania que es va mobilitzar i va ser atonyinada aquella tardor d’ara fa sis anys i com recuperar l’esperança i la il·lusió en una identitat-projecte. En els termes en què ho va definir Manuel Castells, les identitats-projecte sorgeixen quan una majoria significativa dels membres d'un col·lectiu consideren que la resistència ja no dona més de si ni aconsegueix canviar les formes ni les actituds de l'estat envers les minories i, per tant, hom planteja forjar un projecte compartit per tal de garantir la igualtat de drets entre els membres d'aquest col·lectiu i fer realitat -en termes legals- les seves reivindicacions. En definitiva, afegeix Castells (2004), "en la mesura en què se senten orfes de l’Estat com a instrument de representació i de sentit, els col·lectius humans tendeixen a reconstruir el seu sentit en identitats bastides sobre algun atribut cultural. En aquest context, la capacitat de les anomenades identitats de resistència de convertir-se en identitats-projecte –que proposin algun horitzó amb què tots els membres d’una societat puguin identificar-se– és l’únic que pot salvar el món de viure dividit entre aparells de poder i comunes fonamentalistes".

I precisava encara més Enric Marín (2013), quan anys més tard afirmava que a Catalunya "en els darrers deu anys s'ha obert camí una revolució conceptual al voltant del dret a decidir i de la mateixa noció de pertinença nacional, que ha perdut el llast del romanticisme essencialista propi dels nacionalismes tradicionals. El catalanisme ja respon als esquemes d'una identitat-projecte. És inclusiu, no ètnic; projecte inacabat, no voluntat de reconstrucció nostàlgica. Així doncs, sobre la base de la reivindicació cultural, les dues senyes d'identitat més rellevants del catalanisme d'aquest segle XXI són de caràcter democràtic (dret a decidir) i social (projecte col·lectiu i inclusiu)", mentre a Espanya es consolidava "un nacionalisme de matriu neofalangista -que mai ha deixat d’existir afegeixo- maldestrament envernissat amb retòrica pretesament liberal" que el proper 23 de juliol podria esdevenir majoritari.

Això, ni més ni menys és el que està en joc, mantenir oberta aquesta via de futur republicana de "caràcter democràtic i social" de què parla Marín, o el retrocés, com en altres països de la UE (Itàlia, Hongria, Polònia...), cap a una democràcia il·liberal i autoritària. I, per això, el 23-J cal votar en consciència i conseqüentment per barrar el pas a una més que possible involució, per no renunciar al llegat democràtic de l’1-O i per continuar en la via de conquerir un futur en llibertat i en plenitud de drets i de benestar social. I cal fer-ho no des de la disjuntiva proposada per Sánchez, sinó des del convenciment que només els partits d’àmbit català són, en darrera instància, la garantia per barrar el pas a l’extrema dreta que, d’arribar al poder, segons ha manifestat Abascal, no dubtaria a il·legalitzar els partits independentistes, acabar amb el sistema d’immersió lingüística i la policia pròpia (Mossos d’Esquadra) i suprimir l’autonomia i les quotes d’autogovern. Això és el que realment està en joc el 23-J.